Utopies Digitals

Des que Vilaweb va posar a Internet el vídeo de la xerrada de Josep Gifreu i Joan Manuel Tresserras sobre l’espai català de comunicació, he estat donant voltes al concepte, revisitant-lo per tractar de veure què cal fer perquè es consolidi. El congrés sobre “Cultura i identitat catalana a l’era digital“, celebrat recentment a Londres, em reafirma en la resposta: Internet és ara com ara el mitjà de comunicació on més vitalitat té la creació d’espais estables per la cultura catalana. M’agradaria poder haver-hi estat i espero poder llegir les conclusions i ponències! De moment, ens hem de conformar amb els resums i les reaccions a la blocosfera, plenes d’entusiasme.

El recentment publicat Informe de la Comunicació a Catalunya 2005-2006 (disponible en PDF) dibuixa un panorama preocupant en la resta de mitjans de comunicació. El professor Gifreu també ho va subratllar en la seva conferència: la presència cada vegada més gran dels grups de comunicació espanyols, fins i tot en la televisió local; la fragmentació del mercat català en territoris gairebé estancs; la manca de compromís dels grans grups de comunicació catalans amb l’espai comunicatiu propi… L’espai català de comunicació, per tant està en una situació molt fràgil. “Nosaltres som el problema”, va emfatitzar el professor, autor del llibre La pell de la diferència.

I nosaltres som la solució, semblava respondre-li el conseller Tresserras en la seva intervenció, intentant no deixar-se endur pel pessimisme. Tresserras no va concretar molt en la seva proposta de polítiques de comunicació, però va marcar les línies mestres: ajuts per fomentar la qualitat, no la quantitat i la supervivència de la “cultureta”; la producció cultural catalana ha de ser exportable per sobreviure, convertir-se en un producte de consum normal, no només per a “resistents”; TV3 ha de ser un aparador dels productes culturals catalans i cal convèncer els altres mitjans catalans perquè també ho siguin. Subscric aquesta perspectiva: en el camp dels mitjans digitals, em sembla més adient la subvenció de projectes d’innovació que els ajuts automàtics. Caldria, però, establir prioritats per fomentar projectes en àmbits amb dèficit de continguts en català, i mecanismes més rigorosos per al seguiment de l’acompliment dels projectes presentats, a la recerca de la qualitat que defensava el conseller.

Jo, que sóc de caire optimista, veig símptomes positius en iniciatives com la cooperativa Cultura03, que edita revistes en català líders d’audiència com Sàpiens o Descobrir Cuina [espero que el conflicte amb la revista Altaïr sigui una relliscada aïllada], o el Grup Comunicació 21 amb la revista Benzina i el portal Cultura21.cat. “L’espai català de comunicació està ple de buits, a l’espera que algú amb iniciativa els sàpiga omplir”, explicava l’Àlex Gutiérrez en una entrevista al diari digital del Postgrau de Periodisme Digital de la UOC (una publicació feta pels estudiants cada any només durant el mes de juliol).

L’espai virtual català

Dins de l’espai català de comunicació, fràgil i fragmentat, hi ha un espai molt més ben definit i robust: l’espai virtual català a Internet, aquell format per totes les pàgines web en català i construït pels enllaços entre elles. L’avantatge de la virtualitat és que no està tan condicionada per les fronteres administratives i econòmiques dels territoris. Mentre els Països Catalans són encara una entelèquia política, els internautes catalans han aconseguit crear un espai a la Xarxa que és accessible a tota la comunitat lingüística, quelcom que pocs mitjans de comunicació tradicionals poden fer fora d’Internet. Acabo d’escriure un petit article sobre això per a l’últim volum de l’obra Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans d’Enciclopèdia Catalana (no podiar estar-me de dir-ho, em fa molta il·lusió!).

El domini .cat va ser la culminació simbòlica de la construcció de l’espai virtual català. Vull fer-me amb el llibre Nació.cat de Saül Gordillo per reviure la crònica dels fets. El .cat és un símbol que no seria res sense una comunitat virtual al darrera, que s’ha format en poc més d’una dècada gràcies a projectes que unien com Vilaweb, Softcatalà, el recull de més de 40.000 webs en català a l’Open Directory Project, servidors de blogs com Bloc.cat, serveis com Poliblocs… i a la vitalitat dels internautes, que ha convertit la blocosfera catalana (sobretot en l’àmbit polític) en una de les més actives, amb un arrelament local difícil de trobar en llengues com l’anglesa: les Terres de l’Ebre (més sobre l’Ebresfera), Terrassa, Sant Boi i Tarragona fan trobades de blocaires, en carn i ossos. Fins i tot l’Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya i blocaire, en parla, de la vitalitat de la blocosfera catalana (a banda del llibre del Saül, també teniu dades molt interessants sobre aquest fenómen en aquest informe de la Mercé Molist).

El problema de l’espai virtual català és que no sabem ben bé quina és la seva demografia: quants internautes catalans naveguen principalment en català i no prefereixen recórrer a webs d’altres espais virtuals (castellà, anglès). La clau és, novament, tenir una oferta de qualitat en català i una adequada promoció d’aquesta oferta. I hi ha molts sectors, sobretot en el comerç, en què el català encara és minoritari, com demostra el baròmetre de la WICACC. Un altre baròmetre, el de la Comunicació i la Cultura promogut per la Fundació ESCACC, oferirà en els propers mesos les primeres dades sistemàtiques sobre els hàbits de consum cultural a Catalunya i, en menor mesura, al País Valencià i les Illes. Segur que ens serviran per prendre consciència del “nosaltres” a qui apel·lava Gifreu: si volem una nació catalana, hem de treballar plegats per normalitzar l’espai comunicatiu català. Sembla que a Internet ho estem fent bé, però queda molta feina per fer: els productors, produïnt qualitat; l’administració, recolzant-la de forma intel·ligent; els consumidors, triant conscientment. Una estratègia que pot començar a la Xarxa, on tenim una bona massa crítica, per acabar recuperant els espais de la vida quotidiana fora d’Internet.

No vaig poder resistir la temptació. Després de seguir en directe per Internet (via Héctor Milla) l’esdeveniment tecnològic de l’any i veure a la tele local que a Columbus, Ohio, també hi ha una botiga d’Apple no vaig poder resistir la temptació de fer de turista tecnològic… i aquí teniu la foto. Dins de la botiga vaig tocar l’iPhone amb les meves pròpies mans i haig de confessar que enamora. La interfície tàctil és tan intuïtiva com prometien, àgil i precisa (teniu demos al web d’Apple).

De fet, l’iPhone és el primer exemple comercial d’una tecnologia que canviarà la manera de relacionar-nos amb els ordinadors de mà i de taula. Per què estar limitats a la busca del ratolí quan tenim deu dits? A Digitalismo porten temps seguint les últimes novetats en la recerca de les interfícies tàctils (espectacular el vídeo del prototip de Jeff Han, del MIT). En els últims mesos, aquesta tecnologia ha saltat al mercat de consum: Microsoft ja ha anunciat Surface, una taula multimèdia (via Vaca.mu) i els taiwanesos HTC ja han posat al mercat europeu la competència de l’iPhone basada en Windows Mobile (el mòbil d’Apple no arribarà fins al Nadal).

L’iPhone ha estat criticat per les seves limitacions per incorporar programes i editar arxius, quelcom que els mòbils amb Windows sí poden fer, però el que jo somio és poder tenir un híbrid portàtil (telèfon, internet, agenda, reproductor multimèdia, gestió de documents…) basat en Linux. Nokia fa temps que ofereix PDAs amb wifi però sense telèfon i ha recolzat el desenvolupament de Maemo, una versió de Gnome per a dispositius mòbils. A Ubuntu estan treballant per fer una versió de Linux mòbil més universal i Intel s’hi ha implicat en la banda del maquinari. Aquí teniu un dels prototips de pantalla principal, amb una filosofia d’interfície molt més dinàmica i rica en informació que la del menú de botons de l’iPhone:

L’inconvenient dels híbrids portàtils amb Linux de present i de futur és que no tenen telèfon i depens de la xarxa wifi per utilitzar telefonia IP. Però la hiperactivitat dels desenvolupadors d’Ubuntu és molt prometedora. Potser l’iPhone acabarà sent, simplement, una bonica joguina.

(Nota multimèdia: seguiu els enllaços en negreta per veure en acció aquestes tecnologies!)

Gràfic: FayerWayer

Un megabit de connexió a Internet costa al mes 33 cèntims d’euro a Suècia… i 8 euros a Catalunya. Aquestes són les xifres que feia temps que buscava per saber del cert el que ja em temia: les telecos de l’Estat ens prenen el pèl! La velocitat mitjana de l’accés de banda ampla a casa nostra és de 1,2 Mbps, a la cua dels principals països europeus, que tenen fins a 21 Mbps de mitjana (el cas de Finlàndia) per un preu similar.

Són dades d’un informe (PDF) de l’Information Technology and Information Foundation citades per Ramón Sangüesa, un vell conegut del projecte i2Cat (trobat via Núria Masdeu). Els líders mundials de la banda ampla són Corea i Japó amb 45 i 61 Mbps de velocitat mitjana a un preu més barat que la majoria de les ofertes ADSL de Telefónica i companyia. Curiosament, els Estats Units estan en una posició similar a la catalana: a la cua dels països industrialitzats.

Ara que estic buscant proveidor d’accés a Internet als EUA, ho estic vivint en primera persona: en el paradigma del mercat lliure, les telecos són també aquí un oligopoli sense cap alicient per competir en preu. L’única manera de trobar ofertes interessants és comprant el pack de TV+telèfon+Internet… i si només necessito la Xarxa? A passar per caixa (15 dólars al mes) per 700 kbps teòrics.

El futur: fibra òptica fins a la llar

La Comisión del Mercado de Telecomunicaciones ha obert un debat sobre el futur de la banda ampla a Espanya. Teniu fins a final de mes per fer propostes! El repte: fer arribar la fibra òptica a cada casa. El problema: cap operadora està disposada a pagar aquesta instal·lació a tot el territori i deixar que la resta utilitzin la infraestructura. Possibles solucions: que l’administració pública assumeixi bona part del cost per garantir una xarxa neutra i preus raonables per part de les telecos, o que siguin cooperatives d’usuaris les que gestionin la xarxa a nivell local. A Catalunya, la Generalitat diu que tindrem fibra òptica a la llar d’aquí 25 anys. Massa tard. El WiMax (que permet connexions sense fils a 10 Mbps en un radi de 2 km en entorns urbans) podria ser una alternativa per reduir al mínim els costos de desplegament. Als EUA també estan començant ara el debat sobre el futur de la banda ampla.

I si voleu saber com s’ho han fet els japonesos per tenir 60 Mbps de mitjana, mireu aquest PDF. Els ajuts del govern per implantar fibra en les zones rurals, amb xarxes propietat dels municipis; un mercat obert i competitiu que fomenta la innovació; i incentius fiscals per a les telecos que facin el salt a la fibra òptica són la clau en aquest cas.

El cap de setmana passat vaig estar a la bella i intensa San Francisco, en el congrés anual de la ICA, una de les dues grans associacions de recerca en comunicació, principalment arrelada als Estats Units. Va ser molt gratificant tornar a veure vells amics i referents intel·lectuals (per fi vaig conèixer personalment en Pablo Boczkowski!).

El contingut de les sessions no va ser tan engrescador com esperava. En l’àmbit dels mitjans digitals els weblogs s’emportaven el gran protagonisme i hi havia encara poques idees madures en la recerca del periodisme participatiu i la recerca sobre convergència del mitjans era gairebé inexistent. En Carlos Scolari, compatriota de la Universitat de Vic, va ser l’excepció presentant dades sobre el desenvolupament de la polivalència professional en els mitjans catalans. Amb ell vaig compartir fabulosos dinars a Chinatown i el port de pescadors, que van servir per intercanviar impressions… algunes d’elles recollides en forma d’entrevista a Digitalismo.com (també podeu llegir-hi les seves reflexions sobre el congrés).

El congrès m’ha confirmat que la recerca acadèmica es mou amb una inèrcia molt forta, que cada cert temps posa temes en el punt de mira dels investigadors. Ara toquen els weblogs i la convergència ha passat de moda. L’any vinent serà l’any del periodisme participatiu. D’aquesta manera es produeix molta ciència d’última hora, però molt superficial. Els investigadors hem d’esforçar-nos per ser rigorosos i portar els objectes d’estudi fins a les últimes conseqüències. La clau, per mi, és orientar la recerca a millorar el món que ens envolta.

Què podem fer per millorar el periodisme des de la universitat? Buscar fórmules que fomentin la qualitat, la responsabilitat professional… i denunciar les estratègies que amenacen aquests valors. Tant la convergència com la participació de l’audiència són a la vegada oportunitats i riscos per al periodisme. Els investigadors hem d’acompanyar els professionals en aquest camí per ajudar-los, des de la reflexió sobre els factors contextuals i l’anàlisi de bones pràctiques, a fer d’aquestes tendències una plataforma per salvar el periodisme de la seva crisi de credibilitat.