Des que Vilaweb va posar a Internet el vídeo de la xerrada de Josep Gifreu i Joan Manuel Tresserras sobre l’espai català de comunicació, he estat donant voltes al concepte, revisitant-lo per tractar de veure què cal fer perquè es consolidi. El congrés sobre “Cultura i identitat catalana a l’era digital“, celebrat recentment a Londres, em reafirma en la resposta: Internet és ara com ara el mitjà de comunicació on més vitalitat té la creació d’espais estables per la cultura catalana. M’agradaria poder haver-hi estat i espero poder llegir les conclusions i ponències! De moment, ens hem de conformar amb els resums i les reaccions a la blocosfera, plenes d’entusiasme.
El recentment publicat Informe de la Comunicació a Catalunya 2005-2006 (disponible en PDF) dibuixa un panorama preocupant en la resta de mitjans de comunicació. El professor Gifreu també ho va subratllar en la seva conferència: la presència cada vegada més gran dels grups de comunicació espanyols, fins i tot en la televisió local; la fragmentació del mercat català en territoris gairebé estancs; la manca de compromís dels grans grups de comunicació catalans amb l’espai comunicatiu propi… L’espai català de comunicació, per tant està en una situació molt fràgil. “Nosaltres som el problema”, va emfatitzar el professor, autor del llibre La pell de la diferència.
I nosaltres som la solució, semblava respondre-li el conseller Tresserras en la seva intervenció, intentant no deixar-se endur pel pessimisme. Tresserras no va concretar molt en la seva proposta de polítiques de comunicació, però va marcar les línies mestres: ajuts per fomentar la qualitat, no la quantitat i la supervivència de la “cultureta”; la producció cultural catalana ha de ser exportable per sobreviure, convertir-se en un producte de consum normal, no només per a “resistents”; TV3 ha de ser un aparador dels productes culturals catalans i cal convèncer els altres mitjans catalans perquè també ho siguin. Subscric aquesta perspectiva: en el camp dels mitjans digitals, em sembla més adient la subvenció de projectes d’innovació que els ajuts automàtics. Caldria, però, establir prioritats per fomentar projectes en àmbits amb dèficit de continguts en català, i mecanismes més rigorosos per al seguiment de l’acompliment dels projectes presentats, a la recerca de la qualitat que defensava el conseller.
Jo, que sóc de caire optimista, veig símptomes positius en iniciatives com la cooperativa Cultura03, que edita revistes en català líders d’audiència com Sàpiens o Descobrir Cuina [espero que el conflicte amb la revista Altaïr sigui una relliscada aïllada], o el Grup Comunicació 21 amb la revista Benzina i el portal Cultura21.cat. “L’espai català de comunicació està ple de buits, a l’espera que algú amb iniciativa els sàpiga omplir”, explicava l’Àlex Gutiérrez en una entrevista al diari digital del Postgrau de Periodisme Digital de la UOC (una publicació feta pels estudiants cada any només durant el mes de juliol).
L’espai virtual català
Dins de l’espai català de comunicació, fràgil i fragmentat, hi ha un espai molt més ben definit i robust: l’espai virtual català a Internet, aquell format per totes les pàgines web en català i construït pels enllaços entre elles. L’avantatge de la virtualitat és que no està tan condicionada per les fronteres administratives i econòmiques dels territoris. Mentre els Països Catalans són encara una entelèquia política, els internautes catalans han aconseguit crear un espai a la Xarxa que és accessible a tota la comunitat lingüística, quelcom que pocs mitjans de comunicació tradicionals poden fer fora d’Internet. Acabo d’escriure un petit article sobre això per a l’últim volum de l’obra Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans d’Enciclopèdia Catalana (no podiar estar-me de dir-ho, em fa molta il·lusió!).
El domini .cat va ser la culminació simbòlica de la construcció de l’espai virtual català. Vull fer-me amb el llibre Nació.cat de Saül Gordillo per reviure la crònica dels fets. El .cat és un símbol que no seria res sense una comunitat virtual al darrera, que s’ha format en poc més d’una dècada gràcies a projectes que unien com Vilaweb, Softcatalà, el recull de més de 40.000 webs en català a l’Open Directory Project, servidors de blogs com Bloc.cat, serveis com Poliblocs… i a la vitalitat dels internautes, que ha convertit la blocosfera catalana (sobretot en l’àmbit polític) en una de les més actives, amb un arrelament local difícil de trobar en llengues com l’anglesa: les Terres de l’Ebre (més sobre l’Ebresfera), Terrassa, Sant Boi i Tarragona fan trobades de blocaires, en carn i ossos. Fins i tot l’Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya i blocaire, en parla, de la vitalitat de la blocosfera catalana (a banda del llibre del Saül, també teniu dades molt interessants sobre aquest fenómen en aquest informe de la Mercé Molist).
El problema de l’espai virtual català és que no sabem ben bé quina és la seva demografia: quants internautes catalans naveguen principalment en català i no prefereixen recórrer a webs d’altres espais virtuals (castellà, anglès). La clau és, novament, tenir una oferta de qualitat en català i una adequada promoció d’aquesta oferta. I hi ha molts sectors, sobretot en el comerç, en què el català encara és minoritari, com demostra el baròmetre de la WICACC. Un altre baròmetre, el de la Comunicació i la Cultura promogut per la Fundació ESCACC, oferirà en els propers mesos les primeres dades sistemàtiques sobre els hàbits de consum cultural a Catalunya i, en menor mesura, al País Valencià i les Illes. Segur que ens serviran per prendre consciència del “nosaltres” a qui apel·lava Gifreu: si volem una nació catalana, hem de treballar plegats per normalitzar l’espai comunicatiu català. Sembla que a Internet ho estem fent bé, però queda molta feina per fer: els productors, produïnt qualitat; l’administració, recolzant-la de forma intel·ligent; els consumidors, triant conscientment. Una estratègia que pot començar a la Xarxa, on tenim una bona massa crítica, per acabar recuperant els espais de la vida quotidiana fora d’Internet.
Entrades (RSS)