Aquests últims mesos he estat concentrat a acabar la meva tesi doctoral. La presento el dia 27 de juliol, a la facultat de Comunicació de la UAB. Si voleu sentir les meves conclusions sobre l’evolució del periodisme digital a Catalunya, esteu convidats a venir, a les 4 de la tarda. Teniu un avanç a la revista Trípodos i en aquesta ponència (en anglès). Més endavant en faré cinc cèntims al bloc, però ara volia posar blanc sobre negre algunes idees que fa mesos que em ronden.
Pere Vila, director tècnic de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (de Mitjans Audiovisuals quan per fi s’aprovi la nova llei) va ser la primera persona a qui vaig sentir fer un discurs públic realista sobre la TDT, en el marc dels Premis d’Octubre de 2005. Per ell, la TDT no revolucionarà la televisió, sinó que és una tecnologia de transició. Estic molt d’acord amb la primera afirmació i menys amb la segona, per diversos motius:
- La majoria dels receptors de TDT que s’estan comercialitzant no són interactius, no tenen la tecnologia MHP que permet navegar pels menús de les emissions digitals. Els receptors MHP són més cars i la gent no està disposada a comprar-los encara. A més, amb l’excepció de la CCRTV, cap empresa de televisió està invertint seriosament en desenvolupar serveis interactius per al públic català o espanyol [vegeu l'informe del GRISS-UAB per al CAC]. El cercle es tanca: si no hi ha continguts interactius els usuaris no tenen cap motivació per comprar receptors MHP. Però per tenir una interactivitat avançada, cal tenir una connexió a Internet i això encara complica més les coses a l’usuari.
- Avui dia ja existeixen plataformes de televisió per Internet, via ADSL, com Imagenio de Telefónica, Jazztelia o WanadooTV, que ofereixen televisió en directe i sota demanda (com un vídeoclub virtual: veus la pel·lícula que vols en el moment que vols), a més de connexió a Internet de qualitat i telèfon. La TDT només pot competir parcialment amb la part audiovisual d’aquesta oferta si li afegim un DVR (també anomenat Media Center o PVR), un disc dur que emmagatzema desenes d’hores de vídeo, cosa que permet programar la gravació dels continguts més interessants dels canals TDT i fer-te la teva “tele a mida” quan arribes a casa. A més, l’anomenada IPTV, és per definició interactiva, ja que té Internet com a element fonamental del seu funcionament.
- Les concessions de TDT privada a Catalunya no suggereixen que hi haurà canvis en la programació televisiva analògica: Godó segueix sense saber què fer amb TD8, quan ja hauria d’estar emetent quatre canals digitals; el CAC ha permés que els grans grups de comunicació espanyols entrin en la TDT local (el vot particular del conseller Tresserras en la resolució és molt clarificador); i les televisions locals històriques prou feina tindràn amb sobreviure a la renovació tecnològica i a l’adaptació als nous mercats comarcals com per pensar en innovar. La jornada parlamentària organitzada recentment pel CAC em va deixar aquest mal sabor de boca: gairebé tothom parlava de la interactivitat com un ens abstracte de futur que cauria del cel. La interactivitat vindrà principalment pels serveis de contactes i concursos escurabutxaques venuts per empreses oportunistes a les emissores. L’únic espai viable per a l’exploració de serveis interactius són les televisions públiques, liderades per la CCRTV. En l’àmbit local es poden crear espais de servei públic en els menús interactius que facin la funció d’Internet per als no-internautes: contacte amb l’adminstració, agenda, iniciatives cíviques. Una prova pilot amb Mataró i Vilanova marcarà el camí a seguir.
Amb aquest panorama, m’atreveixo a defensar la idea que la TDT no serà una tecnologia de transició, sinó que assumirà les funcions de la televisió analògica (que s’apagarà per decret entre el 2008 i el 2010) de mitjà de comunicació de massa: programacions tradicionals amb models de consum passiu. Durant moltes dècades, la TDT seguirà sent el mitjà de referència de la majoria de la població, que el consumiran amb els mateixos patrons que la tele de sempre. La interactivitat serà una anècdota. L’IPTV anirà madurant i atreurà al públic actiu, els que fins ara buscaven en Digital+ o a les xarxes P2P una programació més variada o especialitzada, o els que produeixen vídeos propis i de moment els pengen a YouTube. Héctor Milla defensa que l’IPTV pot convertir-se en una televisió molt interessant, participativa, col·laborativa: la TV 2.0. Dependrà del model tecnològic que es consolidi, però sí és evident que els seus usuaris seran més actius que els de la TDT. Qui simplement vulgui tenir molts canals, en la TDT ja tindrà quatre vegades més del que tenia amb la tele analògica.
De moment em quedo amb la utopia feta realitat de Nuenen, una ciutat holandesa on una cooperativa de veïns ha creat una xarxa de fibra òptica fins a la llar (FTTH) amb 100 Mbps per usuari, IPTV, Internet, telefonia, serveis propis (videotrucades locals gratuïtes, retransmissions dels partits de futbol escolar..) i els millors serveis dels grans operadors negociats al millor preu. Quan tens la xarxa, tens el poder. Es va presentar a l’IP Cities, a Vilanova i la Geltrú, que vol ser la primera ciutat-xarxa de Catalunya.
Del 3 al 14 de juliol, el Campus Universitari de la Mediterrània ofereix el curs Digital Media per reflexionar sobre el futur de les tecnologies audiovisuals i en xarxa, amb demos i activitats pràctiques. Jo faré una sessió sobre weblogs i periodisme. Ens veiem per allà?
Entrades (RSS)