El contingut de les sessions no va ser tan engrescador com esperava. En l’àmbit dels mitjans digitals els weblogs s’emportaven el gran protagonisme i hi havia encara poques idees madures en la recerca del periodisme participatiu i la recerca sobre convergència del mitjans era gairebé inexistent. En Carlos Scolari, compatriota de la Universitat de Vic, va ser l’excepció presentant dades sobre el desenvolupament de la polivalència professional en els mitjans catalans. Amb ell vaig compartir fabulosos dinars a Chinatown i el port de pescadors, que van servir per intercanviar impressions… algunes d’elles recollides en forma d’entrevista a Digitalismo.com (també podeu llegir-hi les seves reflexions sobre el congrés).

El congrès m’ha confirmat que la recerca acadèmica es mou amb una inèrcia molt forta, que cada cert temps posa temes en el punt de mira dels investigadors. Ara toquen els weblogs i la convergència ha passat de moda. L’any vinent serà l’any del periodisme participatiu. D’aquesta manera es produeix molta ciència d’última hora, però molt superficial. Els investigadors hem d’esforçar-nos per ser rigorosos i portar els objectes d’estudi fins a les últimes conseqüències. La clau, per mi, és orientar la recerca a millorar el món que ens envolta.

Què podem fer per millorar el periodisme des de la universitat? Buscar fórmules que fomentin la qualitat, la responsabilitat professional… i denunciar les estratègies que amenacen aquests valors. Tant la convergència com la participació de l’audiència són a la vegada oportunitats i riscos per al periodisme. Els investigadors hem d’acompanyar els professionals en aquest camí per ajudar-los, des de la reflexió sobre els factors contextuals i l’anàlisi de bones pràctiques, a fer d’aquestes tendències una plataforma per salvar el periodisme de la seva crisi de credibilitat.

Aquests dies d’estiu els passo tancat a la biblioteca de la Universitat de Georgia, mirant d’acabar la meva tesi. No estic boig: per una banda és un treball que ja fa temps que miro d’enllestir i per una altra aquí al sud dels Estats Units la xafogor que hi ha al carrer convida amablement a quedar-se a recer de l’aire condicionat dels edificis públics.

Una tarda de divendres és el moment ideal per fer una petita disgressió en les meves introspeccions bibliogràfiques (estic recuperant referències aprofitant el magnífic fons d’aquesta universitat) i retrobar l’origen de moltes coses, entre elles el títol d’aquest bloc i bona part de la base de la meva recerca sobre periodisme digital.

El mot utopia va ser un neologisme inventat pel polític i filosof anglès Thomas More per batejar una misteriosa illa amb una societat harmoniosa i feliç basada en la propietat col·lectiva i un gran control social. Qui s’encarrega d’explicar-nos les virtuts d’Utopia en contrast amb els desequilibris de la societat europea és un viatger que dialoga amb More en les pàgines del petit llibre en llatí que l’anglès va publicar el 1516. More es distancia de l’optimisme del seu interlocutor i es mostra escèptic sobre les virtuts del model social d’Utopia. I va més enllà, apuntant que a Europa les idees d’Utopia podran esdevenir desitjos, però difícilment realitat.

More és calculadament ambigu en les seves pàgines i juga constantment amb nosaltres. Utopia prové del grec ou topos, “enlloc”, però també és proper a eu topos, “lloc feliç”. Amb aquests jocs de paraules More senta les bases del que significa avui utopia: un ideal de perfecció inabastable.

Com les utopies digitals. Totes les promeses d’una democràcia participativa, d’un món més just, d’un periodisme més proper, transparent i compromés. Pot haver excepcions, anècdotes, però la inèrcia del sistema és molt gran i Internet avui està reproduint els fluxes de comunicació i poder que ja existien fora de la xarxa. Potser les alternatives es poden organitzar millor, tenen eines més poderoses que abans, però la lògica capitalista també està aprenent a utilitzar-les en benefici propi.

En qualsevol cas, si alguna cosa m’ha confirmat More és la necessitat de la utopia. Sense utopies no podem evolucionar, necessitem uns objectius. Però també cal tocar de peus a terra i entendre les limitacions del context. És a partir d’aquest coneixement que podrem treballar per fer realitat les utopies.

En el periodisme digital, les utopies dels anys 90 (moltes encara viuen: hipertext, interactivitat, usuaris/productors, multimèdia, multiplataforma…) van topar amb la lògica de treball del periodisme de massa. La identitat professional del periodista està construida sobre bases que es contradiuen amb les utopies i pesa més la tradició que la innovació quan la tecnologia que s’adopta permet a la vegada seguir fent el que feies o canviar-ho. Internet és tan flexible que era un esforç innecessari canviar el periodisme. D’altra banda, la lògica empresarial que hi ha darrera de qualsevol publicació també pressiona: si no hi ha beneficis, no hi ha lloc per explorar el nou mitjà.

Per això vaig voler investigar com treballen els periodistes digitals en les redaccions, conviure amb ells. Volia conéixer com entenen Internet com a mitjà de comunicació i com han construit la seva manera de fer notícies. Ells i elles creuen en les utopies i saben les limitacions que tenen per assolir-les. Falta ordenar les idees per guanyar capacitat de decisió, amb tots els elements sobre la taula. Aquesta és l’aportació que vull fer. No hem de renunciar a les utopies. Hem d’entendre que en cada context les condicions per fer-les realitat són diferents. I que potser cadascú necessita construir-se les seves pròpies utopies. Negroponte no sabia el que jo necessito. Evidentment ell sempre negarà que estigués parlant d’utopies…

John Pavlik va ser una de les estrelles convidades al III Congrés Internacional Comunicació i Realitat de la Universitat Ramon Llull. El plantejament monogràfic era tan apassionant com necessari: “La utopia digital en els mitjans de comunicació: dels discursos als fets. Un balanç”. Aquest bloc podria ben bé tenir aquest subtítol…

Moltes ponències (el doble volum de Trípodos que les recull en paper és una joia imprescindible) van concentrar-se en fer una aproximació crítica a la situació actual del periodisme digital. Precarietat laboral, culte a la immediatesa, poca contrastació de les fonts… La recerca empírica demostra que les utopies d’un nou periodisme de qualitat estaven fora de context: no hi ha els recursos humans ni materials per desenvolupar continguts hipertextuals i multimèdia, i la interactivitat amb els usuaris és testimonial.

Tot i això, els periodistes dels mitjans tradicionals també semblen seguir la mateixa tendència que els companys digitals: menys feina de carrer i més dependència respecte a les fonts, en part gràcies a l’ús d’Internet. La bona feina dels gabinets de relacions públiques pot tenir força a veure.

Mentre això passa, els usuaris belgues confirmen que Internet no és la seva primera opció per informar-se i que la principal utilitat dels mitjans digitals és tenir una idea general sobre l’actualitat. A més, la majoria no estan disposats a pagar per això i consideren que els mitjans tradicionals ja els informen prou bé.

En aquest context, Pavlik es va limitar a fer un catàleg d’aparells i tecnologies que poden ajudar els periodistes a treballar sobre el terreny per recollir i difondre informació de manera més efectiva. La seva fascinació és la mateixa que durant deu anys ha fet creure els periodistes digitals que no estaven aprofitant les possibilitats d’Internet: si no tenim present el context empresarial, les limitacions materials i els principis de la professió, difícilment podem desenvolupar models de periodisme digital viables i útils per als internautes.

En el congrés vaig arribar a la conclusió que hem de deixar de repetir-nos que el periodisme digital està poc desenvolupat. La culpa la tenen les utopies inabastables que ens van fer creure als 90. Revisem-les, però abans prenguem consciencia de les condicions actuals de les empreses periodístiques i de les necessitats del públic. Només llavors podrem començar a construir el periodisme digital de demà.

El periodisme digital s’ha desenvolupat en ritmes i direccions diverses, prenent formes concretes en cada projecte de mitjà digital. La recerca empírica en aquest camp ha evidenciat que les principals tendències han estat, en moltes ocasions, lluny de les utopies imaginades durant els anys 90. Encara estem inventant el periodisme digital. Aquesta tesi doctoral presenta un estudi comparatiu de les rutines de treball i valors professionals de quatre redaccions digitals catalanes i traça els factors organitzatius, culturals i materials que han condicionat la definició i ús d’hipertext, multimèdia i interactivitat –les característiques d’Internet que prometien una revolució al periodisme.

La recerca analitza les similituds i divergències en el model de periodisme digital de diferents tradicions de mitjans de comunicació: un diari imprès d’un gran grup de comunicació (El Periódico), un mitjà audiovisual públic (CCRTV), un diari local (Diari de Tarragona) i un portal de notícies purament digital amb finançament públic (laMalla.net). La metodologia emprada inclou l’observació del treball dels periodistes a la redacció i entrevistes en profunditat, per tal de conèixer en profunditat el context i l’evolució de cada cas, amb una interpretació teòrica basada en una aproximació constructivista a l’adopció social de noves tecnologies.

Els resultats de la recerca més destacats són: la immediatesa és el valor principal en tres de les redaccions digitals, les vinculades a mitjans tradicionals; la resta de les utopies del periodisme digital són redefinides per aquesta decisió; els teletips són la font principal –i gairebé única– de la major part de les notícies produïdes pels mitjans digitals amb lligams tradicionals; l’escassedat de recursos humans i la cultura de la immediatesa dissuadeixen els periodistes digitals de sortir al carrer o contactar fonts de primera mà, sobretot en les redaccions digitals de mitjans tradicionals; els periodistes digitals d’aquestes redaccions tendeixen a infravalorar el seu treball respecte al dels seus companys de la premsa, ràdio o televisió; el projecte purament digital supera els riscos per a la qualitat del producte que implica el model de la immediatesa gràcies a una estratègia d’especialització: cada periodista té una xarxa de fonts originals, més temps per treballar cada peça i més sensibilitat per explorar les utopies.

L’autor sosté que calen més estudis comparatius, de caràcter internacional, de l’estructura organitzativa i les condicions materials del treball en les redaccions digitals, per tal d’oferir a les empreses de mitjans de comunicació un punt de partida realista per obrir una nova etapa en la encara inacabada invenció d’Internet com a mitjà de comunicació periodística.