Utopies Digitals

Aquests dies d’estiu els passo tancat a la biblioteca de la Universitat de Georgia, mirant d’acabar la meva tesi. No estic boig: per una banda és un treball que ja fa temps que miro d’enllestir i per una altra aquí al sud dels Estats Units la xafogor que hi ha al carrer convida amablement a quedar-se a recer de l’aire condicionat dels edificis públics.

Una tarda de divendres és el moment ideal per fer una petita disgressió en les meves introspeccions bibliogràfiques (estic recuperant referències aprofitant el magnífic fons d’aquesta universitat) i retrobar l’origen de moltes coses, entre elles el títol d’aquest bloc i bona part de la base de la meva recerca sobre periodisme digital.

El mot utopia va ser un neologisme inventat pel polític i filosof anglès Thomas More per batejar una misteriosa illa amb una societat harmoniosa i feliç basada en la propietat col·lectiva i un gran control social. Qui s’encarrega d’explicar-nos les virtuts d’Utopia en contrast amb els desequilibris de la societat europea és un viatger que dialoga amb More en les pàgines del petit llibre en llatí que l’anglès va publicar el 1516. More es distancia de l’optimisme del seu interlocutor i es mostra escèptic sobre les virtuts del model social d’Utopia. I va més enllà, apuntant que a Europa les idees d’Utopia podran esdevenir desitjos, però difícilment realitat.

More és calculadament ambigu en les seves pàgines i juga constantment amb nosaltres. Utopia prové del grec ou topos, “enlloc”, però també és proper a eu topos, “lloc feliç”. Amb aquests jocs de paraules More senta les bases del que significa avui utopia: un ideal de perfecció inabastable.

Com les utopies digitals. Totes les promeses d’una democràcia participativa, d’un món més just, d’un periodisme més proper, transparent i compromés. Pot haver excepcions, anècdotes, però la inèrcia del sistema és molt gran i Internet avui està reproduint els fluxes de comunicació i poder que ja existien fora de la xarxa. Potser les alternatives es poden organitzar millor, tenen eines més poderoses que abans, però la lògica capitalista també està aprenent a utilitzar-les en benefici propi.

En qualsevol cas, si alguna cosa m’ha confirmat More és la necessitat de la utopia. Sense utopies no podem evolucionar, necessitem uns objectius. Però també cal tocar de peus a terra i entendre les limitacions del context. És a partir d’aquest coneixement que podrem treballar per fer realitat les utopies.

En el periodisme digital, les utopies dels anys 90 (moltes encara viuen: hipertext, interactivitat, usuaris/productors, multimèdia, multiplataforma…) van topar amb la lògica de treball del periodisme de massa. La identitat professional del periodista està construida sobre bases que es contradiuen amb les utopies i pesa més la tradició que la innovació quan la tecnologia que s’adopta permet a la vegada seguir fent el que feies o canviar-ho. Internet és tan flexible que era un esforç innecessari canviar el periodisme. D’altra banda, la lògica empresarial que hi ha darrera de qualsevol publicació també pressiona: si no hi ha beneficis, no hi ha lloc per explorar el nou mitjà.

Per això vaig voler investigar com treballen els periodistes digitals en les redaccions, conviure amb ells. Volia conéixer com entenen Internet com a mitjà de comunicació i com han construit la seva manera de fer notícies. Ells i elles creuen en les utopies i saben les limitacions que tenen per assolir-les. Falta ordenar les idees per guanyar capacitat de decisió, amb tots els elements sobre la taula. Aquesta és l’aportació que vull fer. No hem de renunciar a les utopies. Hem d’entendre que en cada context les condicions per fer-les realitat són diferents. I que potser cadascú necessita construir-se les seves pròpies utopies. Negroponte no sabia el que jo necessito. Evidentment ell sempre negarà que estigués parlant d’utopies…

Tot va començar en un debat a la llista de correu del Grup de Periodistes Digitals, i després de sopars i reunions més o menys formals, la idea a anat prenent forma. El 15 de setembre es farà l’assemblea constituent de l’Associació Catalana de Mitjans Digitals, a la qual estan convidades totes les empreses periodístiques que produeixin webs informatius (o productes digitals per mòbils i d’altres suports).

Aquests són els objectius de l’associació que van començar a perfilar-se en la última reunió, a la seu de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal.

• Ser una sola veu davant l’administració pública i d’altres col.lectius.
• Facilitar la sindicació de publicitat.
• Intercanviar coneixement i tecnologia i promoure projectes comuns per reduïr despeses de desenvolupament.
• Promoure i facilitar l’auditació de l’audiència dels mitjans digitals.
• Fomentar la visibilitat dels mitjans digitals, dins i fora de Catalunya.
• Promoure l’ús del català a Internet.
• Promoure la producció de continguts originals i de qualitat, i impulsar l’autorregulació del sector.
• Fomentar la formació especialitzada en periodisme digital.

El sector pot sortir molt reforçat amb aquesta iniciativa. A l’associació poden trobar-se sensibilitats molt diferents, des de les versions dels mitjans tradicionals als purament digitals, dels locals als grans grups, dels super-especialitzats als generalistes. Però tenen
en comú moltes necessitats que fan que encara el periodisme digital a Catalunya estigui en un període d’incertesa. Jo crec fermament que la unió farà la força.

El País va aprofitar la presentació del suplement juvenil EP3 (en parlaré un altre dia) per obrir divendres gairebé tot el seu web, renunciant a la seva aposta per un model de pagament per continguts extrem. Era un canvi anunciat, però ara molts subscriptors se senten traïts: els 80 euros anuals que paguen els serviran per accedir, a més de a l’edició impresa, a serveis extra que semblen buscats per evitar les crítiques: CNN+ en directe, l’edició de pagament de leMonde.fr, les ràdios de Prisa en major qualitat, teletips d’EFE…

Tant la última hora com una àmplia selecció d’articles del diari de paper del dia ara són gratuïts. Era imprescindible per a El País donar aquest pas per recuperar posicions en la batalla per la publicitat després que l’aposta fa 2 anys i mig per la subscripció tingués una rebuda molt freda per part dels internautes.

Al nostre país, les empreses del periodisme imprés també segueixen sense trobar el model ideal. El Regió 7 va apostar fa uns mesos per tancar completament el web, amb una subcripció amb preus calcats del paper: 33 euros mensuals! Evidentment, no volen perdre vendes al quiosc i prefereixen fer fugir als seus lectors del web. La pregunta és per què tenen web, llavors.

El Diari de Tarragona va treure del web la major part dels continguts del paper a finals del 2004, a l’espera d’una versió de pagament que mai no arriba. El setmanari El Temps acaba de donar el pas invers per arribar al mateix lloc: després de molts anys sense oferir continguts s’ha decidit a publicar un article de cada secció de la revista impresa a Internet. “El web ens serveix d’aparador publicitari”, m’explicava el coordinador Jaume Monzó.

El camí, des del meu punt de vista, hauria de passar per fer de web i paper productes complementaris, no replicar l’edició impresa ni oferir una versió retallada. El web hauria de contenir coses que no es poden oferir al paper:

- Materials audiovisuals i documentació recollits pel periodista en prepara un tema pel paper (àudio d’entrevistes íntegres, galeria de fotografies).
- Pinzellades informatives entre publicació i publicació impresa, la mal anomenada última hora.
- Espais de participació de la comunitat de lectors.

Tot això té especial sentit en l’àmbit local, on els mitjans impresos tenen un gran potencial per convertir-se en el referent a Internet per als habitants d’un municipi o comarca. M’agrada molt l’experiència de Capgros.com en aquest sentit: els periodistes treballen el dia a dia pensant en Internet i d’aquí traspuen temes per al setmanari de paper.

John Pavlik va ser una de les estrelles convidades al III Congrés Internacional Comunicació i Realitat de la Universitat Ramon Llull. El plantejament monogràfic era tan apassionant com necessari: “La utopia digital en els mitjans de comunicació: dels discursos als fets. Un balanç”. Aquest bloc podria ben bé tenir aquest subtítol…

Moltes ponències (el doble volum de Trípodos que les recull en paper és una joia imprescindible) van concentrar-se en fer una aproximació crítica a la situació actual del periodisme digital. Precarietat laboral, culte a la immediatesa, poca contrastació de les fonts… La recerca empírica demostra que les utopies d’un nou periodisme de qualitat estaven fora de context: no hi ha els recursos humans ni materials per desenvolupar continguts hipertextuals i multimèdia, i la interactivitat amb els usuaris és testimonial.

Tot i això, els periodistes dels mitjans tradicionals també semblen seguir la mateixa tendència que els companys digitals: menys feina de carrer i més dependència respecte a les fonts, en part gràcies a l’ús d’Internet. La bona feina dels gabinets de relacions públiques pot tenir força a veure.

Mentre això passa, els usuaris belgues confirmen que Internet no és la seva primera opció per informar-se i que la principal utilitat dels mitjans digitals és tenir una idea general sobre l’actualitat. A més, la majoria no estan disposats a pagar per això i consideren que els mitjans tradicionals ja els informen prou bé.

En aquest context, Pavlik es va limitar a fer un catàleg d’aparells i tecnologies que poden ajudar els periodistes a treballar sobre el terreny per recollir i difondre informació de manera més efectiva. La seva fascinació és la mateixa que durant deu anys ha fet creure els periodistes digitals que no estaven aprofitant les possibilitats d’Internet: si no tenim present el context empresarial, les limitacions materials i els principis de la professió, difícilment podem desenvolupar models de periodisme digital viables i útils per als internautes.

En el congrés vaig arribar a la conclusió que hem de deixar de repetir-nos que el periodisme digital està poc desenvolupat. La culpa la tenen les utopies inabastables que ens van fer creure als 90. Revisem-les, però abans prenguem consciencia de les condicions actuals de les empreses periodístiques i de les necessitats del públic. Només llavors podrem començar a construir el periodisme digital de demà.