Utopies Digitals

He volgut esperar a que l’organigrama del nou Govern passi de ser rumor a ser comunicat oficial per escriure aquestes línies. Estic força content. La gent que havia treballat per dissenyar polítiques de comunicació i societat de la informació en el primer tripartit tindrà una segona oportunitat. Els primers tres anys, plens d’entrebancs provinents de l’alta política i l’agressivitat mediàtica, van deixar molts projectes definits, però pocs de desplegats en l’àmbit d’Internet i la comunicació. La continuïtat que es dibuixa en el perfil del nou Govern és, per tant, una bona notícia: tinc l’esperança que aquesta legislatura sigui fecunda en accions concretes i eficaces.

El rumor ja convertit en fet d’una conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació és un pas endavant molt important en la política nacional. Que les polítiques de comunicació es desvinculin de la Presidència és una gran notícia que s’haurà de materialitzar en una llei de la CCRTV valenta; i que, per fi, s’englobi els mitjans de comunicació en una estratègia global per la cultura nacional podria donar fruits molt poderosos. Esquerra, i en concret el professor Joan Manuel Tresserras, tenen ara la responsabilitat de ser els primers garants d’una política cultural encaminada a consolidar una identitat catalana forta i definida en un món globalitzat.

Tresserras és un dels principals ideòlegs del discurs cultural d’Esquerra fonamentat en la creació d’una indústria pròpia potent, capaç d’exportar internacionalment productes per fer sostenible la producció nacional. Al món de l’animació s’ha aconseguit, però hi ha molts sectors de la indústria cultural que sobreviuen amb balons d’oxígen. En una batalla paral·lela, l’escrupulós control del compliment dels plecs de condicions de les concessions de TDT local (continguts de proximitat i en català) serà el primer gran repte per la conselleria, després que el CAC finalment obrís -contra el criteri de Tresserras- la porta a grans grups de comunicació espanyols.

L’encaix d’Internet

Però en l’organigrama coherent de Cultura i Mitjans de Comunicació trobo a faltar Internet, sempre separada dels mitjans tradicionals. Aquesta vegada ha anat a parar al Departament de Governació i Administracions Públiques. Això em fa pensar que es donarà un impuls molt important als tràmits electrònics, una de les assignaures pendents des que el projecte Cat365.net, que havia d’integrar processos d’ajuntaments, diputacions i Generalitat a través del consorci AOC, va quedar pràcticament congelat. La persona que estarà al davant de la nova Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació, l’enginyer Jordi Bosch, garanteix la continuitat de les iniciatives iniciades pel tripartit anterior: Ell va ser director del CTTI fins a l’abril de 2006 i va encapçalar el projecte de crear un operador neutre públic, que coordinarà una xarxa de fibra òptica alternativa a la de Telefònica per tal que d’altres empreses de telecomunicacions puguin oferir els seus serveis a preus competitius i revolucionar així un mercat d’Internet que és dels pitjors del món industrialitzat en relació qualitat-preu de les connexions.

Tot i això crec que s’ha perdut una oportunitat: la Internet catalana encara necessita créixer en implantació i segur que cal millorar les infraestructures, però els estudis sociològics demostren que molts no-usuaris (persones que no mostren cap interès per accedir la Xarxa) argumenten que no creuen que Internet els pugui aportar res d’útil a la seva vida. El cost de la connexió o la dificultat tècnica no són els principals motius. Cal, per tant, polítiques per fomentar una oferta de continguts i serveis en català de qualitat a Internet, que cobreixi les necessitats dels ciutadans. Hi ha sectors en què segur que l’oferta privada cobreix de forma satisfactòria aquestes necessitats, però cal detectar on no arriba aquesta oferta privada per desenvolupar serveis públics que motivin als no-usuaris per esdevenir usuaris i no quedar fora de la digitalització de la societat. En el programa de govern, juntament amb el Pla Director d’Infraestructures de Telecomunicacions, es recull explícitament el desplegament del Pla de Serveis i Continguts dissenyat per l’STSI anterior i en què Bosch va participar com a membre del comité de direcció. Esperem que no se n’oblidi d’aquest eix fonamental per al futur d’Internet a Catalunya. El context de Governació no ajudarà: Si la reunificació de Cultura i Comunicació hagués incorporat també Internet, l’accent en les polítiques de continguts i serveis digitals hauria estat molt més natural.

Un bon exemple d’aquest tipus de polítiques, des de fora de l’STSI, són les subvencions per a projectes d’innovació en els mitjans, promogudes per la Secretaria de Comunicació (depenent de Presidència en la legislatura passada), en concret des del gabinet de Jordi Fortuny i amb la col·laboració de l’Institut Català de les Indústries Culturals, que ara estaran en el mateix departament. En els mitjans digitals, aquestes subvencions han animat un sector que feia anys que era molt conservador, més preocupat de sobreviure que de crèixer. Han permès, per exemple, la creació de Vilaweb.tv, un servei diari de reportatges de vídeo que ha generat dos llocs de treball (periodistes provinents del sector audiovisual); o l’obertura d’una secció dedicada a notícies internacionals amb quatre corresponsals fixes a Comunicació21.com, el portal especialitzat en el sector dels mitjans.

No és una anècdota, sinó una tendència: les revistes mensuals i setmanals locals estan veient que el seu web pot ser un complement enriquidor per a l’edició en paper. Capgrós a Mataró i el Diari de Vilanova ja fa un temps que assajen trencar a Internet la periodicitat de la revista i seguir el dia a dia de l’actualitat. Des del 2 de gener la Revista Cambrils també s’ha afegit a aquesta estratègia, amb la valentia de posar-se també a fer producció audiovisual online. Després de 10 anys a la Xarxa (a Cambrils van ser dels pioners entre els mitjans locals), inicien la nova etapa amb molta il·lusió davant dels reptes que s’han posat.

Per una revista mensual, Internet és una finestra inmillorable per mantenir el contacte amb la seva audiència entre edicions de la versió impresa. Un mes és molt llarg, passen moltes coses, i el paper el que ofereix és anàlisi i aprofundiment en els temes més importants, juntament amb un recull limitat de les notícies secundàries. A Internet, les revistes locals poden competir amb la ràdio i els diaris en la informació d’última hora, sabent que poden ser fàcilment el primer referent per als internautes de la localitat: ningú els pot igualar en coneixement de la realitat més pròxima.

A Mataró i a Cambrils, a més, han creat espais per al comentari de l’actualitat per part dels lectors. Aquest és un principi crucial per seguir enfortint la relació del mitjà amb la seva audiència, per fer-la cada vegada més protagonista del que els periodistes expliquen. Internet ajuda a fer més fàcil que els lector exposin les seves preocupacions, que cridin l’atenció del periodista a temes que potser no havia previst. La vocació comunitària dels mitjans locals té en Internet un aliat que reverteix positivament en el producte de paper.

Els redactors de Capgros.com saben que aquesta possibilitat també té els seus incovenients, quan lectors amb poc respecte creuen que poden utilitzar els espais de participació com una tribuna per a l’insult. Però treballant la cultura de la col·laboració entre periodistes i lectors es pot trencar aquesta dinàmica (a laMalla.net han aconseguit molt bé). Un espai on explícitament s’inviti als lectors a aportar idees, notícies, fotos… pot ser un bon començament per apropar encara més els mitjans locals al seu públic.

Foto: Hectormilla.com

La setmana passada a Vilanova i la Geltrú vam poder compartir idees molt valuoses en la Fira de Mitjans Digitals i el Seminari de Periodisme Digital. El volum i la qualitat de les anàlisis, propostes i iniciatives presentades va fer curts els dos dies i mig que vam dedicar a parlar de la situació del sector.

El GPD ha fet resums de moltes de les ponències. Si no vau poder ser-hi en directe, val la pena que feu un cop d’ull a les encertades anàlisis desmitificant el fenomen weblog, primícies sobre el calendari de la TDT i els plans de la CCRTV en la convergència TV-Internet (TDT, TVIP, DVB-H per mòbils), recomanacions sobre com valorar la rendibilitat d’un projecte digital, exemples de producció participativa de continguts, invitacions a què els mitjans digitals es coordinin per accedir a la publicitat de les grans centrals i per definir com auditar les seves audiències i com haurien de ser les subvencions públiques.

Els que vau participar en els diferents esdeveniments de la Setmana estareu d’acord amb mi que ha estat una experiència útil. M’he quedat amb ganes de repetir-la l’any vinent! Vaig compartir tapes i birres després de la festa de la Nit Podcast amb el Toni Dalmau, que fins ara només havia llegit al Diari de l’Absurd (genial evolució de l’Absurd Diari) i a la llista del GPD, o el Miquel Boix, de DiariParlem.com, que va venir des de València i ens va explicar les ganes que tenen allà de compartir iniciatives amb els mitjans digitals catalans.

Queda molt per fer en el nostre sector i a la Setmana vam posar moltes d’aquests reptes sobre la taula. Ara toca treballar-hi!

Permeteu-me que des de la meva posició d’observador del sector dels mitjans digitals exposi perquè crec que necessitem una Associació Catalana de Mitjans Digitals i com hauria de ser. És la meva opinió personal després de sentir molts punts de vista, una aportació per al debat. Evidentment no depén de mi decidir com i quan existirà l’associació.

Parteixo de la constatació que existeix un espai català d’informació periodística a internet, amb mitjans que publiquen en català per a un públic que vol estar informat en català des d’allà on sigui, a Catalunya o a Austràlia. Produir informació de manera professional i amb voluntat de tenir una empresa rendible és objectivament més difícil en aquest mercat de la internet catalana que en el mercat de la internet en castellà: el nombre d’usuaris catalans és més petit i a més bilingüe i per tant poden optar per mitjans espanyols si l’oferta en català no satisfà les seves necessitats. Pels mitjans en català, a més, és molt més difícil entrar en el gruix del negoci publicitari -controlat per les centrals de compres des de Madrid-.

Per tant, de la mateixa manera que revistes comarcals en català o les revistes especialitzades en català es van associar fa molts anys per unir esforços i afrontar els seus problemes específics, els mitjans digitals en català tenen reptes per a la seva viabilitat econòmica que junts podran afrontar amb més força que separats. A Catalunya es produeixen mitjans en castellà, però el seu públic i les seves circumstàncies són completament diferents.

L’objectiu principal de l’associació hauria de ser enfortir el sector dels mitjans digitals en català. És això una posició política? Per mí sí que ho és i del tot legítima. Si les empreses periodístiques catalanes no publiquessin en català, ningú altre ho faria. Unir-se per ser més forts és una responsabilitat política, social i cultural més enllà dels objectius de facilitar la viabilitat econòmica que pugui tenir l’associació. Una empresa periodística té responsabilitats amb la societat per la qual treballa: per una banda, col·laborar en la reproducció (normalització potser encara en el cas català) de la cultura; per l’altra, produir informació de qualitat per ajudar els ciutadans a prendre decisions en la seva vida pública-política i privada.

Com aconseguir tot això? Fa unes setmanes ja vaig resumir una sèrie d’objectius concrets que l’associació podria tenir. La majoria d’aquests objectius poden ser compartits per empreses privades i públiques, per empreses petites i grans, per empreses purament digitals i per les empreses tradicionals que també volen tenir publicacions digitals rendibles. Alguns objectius poden ser molt específics d’una part d’aquests mitjans: els públics no poden rebre subvencions i són els privats els interessats en que la Generalitat defineixi els criteris més adequats per al sector. Però l’intercanvi de tecnologia i experiència, l’auditació de les audiències, la visibilitat dels mitjans en català, l’autorregulació de la qualitat de la producció informativa, la relació amb les universitats… Tot això són punts en comú dels quals tothom en pot sortir beneficiat.

Així ho veig. Seguiré amb molt d’interés el procés fundacional i espero que tinguem l’associació que els mitjans digitals catalans necessiten.