Utopies Digitals

Porto uns mesos prometent-me donar més vida al meu blog, però he estat molt liat acabant l’edició d’un llibre del qual us parlaré ben aviat (si sou impacients mireu Making Online News). La invitació del Quico Castanyer a participar en una sessió sobre periodisme digital amb estudiants del Graduat en Mitjans Audiovisuals de la UPC a Mataró ha estat la millor excusa per reactivar aquest espai. Aquí abaix teniu la gravació de les meves respostes a les preguntes que em va enviar el Quico. Podeu usar l’espai de comentaris d’aquesta nota per enviar les vostres opinions, preguntes, idees. Espero que sigui una discussió fructífera i útil!

UStream.tv, el servei que he fet servir per gravar la meva reflexió, permet fer transmissions en directe amb un xat simultani, però com que hi ha 7 hores de diferència entre Iowa i Catalunya, el vídeo es veurà a la classe quan aquí serà de matinada, així que espero llegir les vostres reaccions quan arribi el dia al Midwest americà.

Des de mitjans de setembre col·laboro amb el portal Comunicació 21 amb articles d’opinió sobre mitjans digitals i Internet. Des que va arrencar, fa gairebé 3 anys, C21.com es va convertir en un referent fonamental per la meva feina, la manera més segura de no perdre’m cap novetat de les tendències en el sector de la comunicació a Catalunya. Ara que estic lluny, aquesta oportunitat d’escriure anàlisis en català de forma regular em fa especial il·lusió. Em servirà per mantenir-me més en contacte amb el que passa als Països Catalans a la vegada que podré aportar una perspectiva més global, sobretot sobre el que està passant als EUA.

La veritat és que escriure per una publicació té un ingredient de compromís que farà que mi posi més sovint que en aquest bloc. Per això, i perquè pot ser complicat recuperar els articles d’opinió al portal un cop no estan a la portada, aniré reproduint aquí els titulars i primer paràgraf dels articles, perquè qui estigui interessat els pugui anar seguint. Aquests són els dos primers:

El camí cap a la confluència – 22/9/2007

M’agrada que el procés de redefinició interna que acaba d’encetar la CCRTV (algun dia CCMA) l’hagin batejat com a “confluència”. El més habitual, la tan anomenada “convergència periodística”, ha perdut significat després d’anys d’experiments arreu del món sense massa resultats tangibles per la salut financera de les empreses, les xifres d’audiència o la qualitat dels productes informatius. Benvinguda, per tant, la confluència, si aprèn dels errors de la convergència. Heus ací les lliçons d’algunes de les experiències dels últims anys.
[segueix a C21.com]

La fi de les webs de pagament? - 5/10/2007

Després de dos anys d’experiment, el New York Times ha renunciat a cobrar als internautes per la seva hemeroteca i els seus columnistes. Qualsevol article a partir de 1987 és ara d’accés gratuït. I Murdoch, el nou amo del Wall Street Journal, diu que vol fer el mateix amb el diari digital més rendible del món. El motiu de fons: la inversió en publicitat a Internet durant la primera meitat de 2007 als EUA va augmentar un 23%, fins als 10 mil milions de dòlars, i no para de créixer des de 2002. Vol dir això que els mitjans digitals ja han trobat el model de negoci ideal? Ni de bon tros, i hi ha veus que alerten del risc d’apostar-ho tot a una sola carta.
[segueix a C21.com]

A Austin vaig trobar el meu vell amic Ismael Nafría, amb qui vaig coincidir a Lavínia fa ja sis anys, i que ara és subdirector de continguts a Prisacom. En la seva ponència va donar dades molt detallades que permeten explicar perquè la divisió digital de Prisa ha tingut per primera vegada beneficis el 2006. ElPaís.es ha passat en un any i mig de 1’3 milions d’usuaris únics mensuals a 7 milions. Evidentment el canvi principal ha estat obrir novament l’accés a la major part dels continguts. El canvi al domini .com ha estat un petit detall en el conjunt de l’estratègia per recuperar el liderat del mercat espanyol d’informació digital. Segons l’OJD ElMundo.es segueix sent el primer, amb 9 milions d’usuaris mensuals, i caldrà veure a mig termini si el fet que Pedro J recuperés el control de l’edició digital li passa o no factura.

A Prisacom tenen ja més de 100 persones treballant en els continguts dels webs del grup (comptant només a periodistes i infografistes), amb un equip de 6 persones fent vídeo i 12 gestionant els continguts produïts per l’audiència (1.500 comentaris diaris a les notícies, 500 preguntes en les entrevistes col.lectives…). Nafría calcula que un 10% dels lectors d’ElPaís.com són actius, però assegura que la feina de filtrar les seves aportacions és ingent. Pel que fa als vídeos, publiquen uns 40 diàriament (d’agències, CNN+, Cuatro i alguns de producció pròpia), amb un èxit instantani: al febrer el conjunt de vídeos es van veure fins a 6 milions de vegades.

Aquestes xifres deixen en evidència la petitesa del mercat digital català, on Vilaweb arriba només als 300.000 usuaris únics mensuals. Com ja vam discutir en el seu moment en l’infructuós procès de creació d’una associació catalana de mitjans digitals, el mercat català té una situació completament diferent que l’espanyol i les prioritats són diferents. Tot i això, cal dir que els webs informatius catalans han recuperat l’esperit innovador al 2005-2006, després d’anys molts durs.

He volgut esperar a que l’organigrama del nou Govern passi de ser rumor a ser comunicat oficial per escriure aquestes línies. Estic força content. La gent que havia treballat per dissenyar polítiques de comunicació i societat de la informació en el primer tripartit tindrà una segona oportunitat. Els primers tres anys, plens d’entrebancs provinents de l’alta política i l’agressivitat mediàtica, van deixar molts projectes definits, però pocs de desplegats en l’àmbit d’Internet i la comunicació. La continuïtat que es dibuixa en el perfil del nou Govern és, per tant, una bona notícia: tinc l’esperança que aquesta legislatura sigui fecunda en accions concretes i eficaces.

El rumor ja convertit en fet d’una conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació és un pas endavant molt important en la política nacional. Que les polítiques de comunicació es desvinculin de la Presidència és una gran notícia que s’haurà de materialitzar en una llei de la CCRTV valenta; i que, per fi, s’englobi els mitjans de comunicació en una estratègia global per la cultura nacional podria donar fruits molt poderosos. Esquerra, i en concret el professor Joan Manuel Tresserras, tenen ara la responsabilitat de ser els primers garants d’una política cultural encaminada a consolidar una identitat catalana forta i definida en un món globalitzat.

Tresserras és un dels principals ideòlegs del discurs cultural d’Esquerra fonamentat en la creació d’una indústria pròpia potent, capaç d’exportar internacionalment productes per fer sostenible la producció nacional. Al món de l’animació s’ha aconseguit, però hi ha molts sectors de la indústria cultural que sobreviuen amb balons d’oxígen. En una batalla paral·lela, l’escrupulós control del compliment dels plecs de condicions de les concessions de TDT local (continguts de proximitat i en català) serà el primer gran repte per la conselleria, després que el CAC finalment obrís -contra el criteri de Tresserras- la porta a grans grups de comunicació espanyols.

L’encaix d’Internet

Però en l’organigrama coherent de Cultura i Mitjans de Comunicació trobo a faltar Internet, sempre separada dels mitjans tradicionals. Aquesta vegada ha anat a parar al Departament de Governació i Administracions Públiques. Això em fa pensar que es donarà un impuls molt important als tràmits electrònics, una de les assignaures pendents des que el projecte Cat365.net, que havia d’integrar processos d’ajuntaments, diputacions i Generalitat a través del consorci AOC, va quedar pràcticament congelat. La persona que estarà al davant de la nova Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació, l’enginyer Jordi Bosch, garanteix la continuitat de les iniciatives iniciades pel tripartit anterior: Ell va ser director del CTTI fins a l’abril de 2006 i va encapçalar el projecte de crear un operador neutre públic, que coordinarà una xarxa de fibra òptica alternativa a la de Telefònica per tal que d’altres empreses de telecomunicacions puguin oferir els seus serveis a preus competitius i revolucionar així un mercat d’Internet que és dels pitjors del món industrialitzat en relació qualitat-preu de les connexions.

Tot i això crec que s’ha perdut una oportunitat: la Internet catalana encara necessita créixer en implantació i segur que cal millorar les infraestructures, però els estudis sociològics demostren que molts no-usuaris (persones que no mostren cap interès per accedir la Xarxa) argumenten que no creuen que Internet els pugui aportar res d’útil a la seva vida. El cost de la connexió o la dificultat tècnica no són els principals motius. Cal, per tant, polítiques per fomentar una oferta de continguts i serveis en català de qualitat a Internet, que cobreixi les necessitats dels ciutadans. Hi ha sectors en què segur que l’oferta privada cobreix de forma satisfactòria aquestes necessitats, però cal detectar on no arriba aquesta oferta privada per desenvolupar serveis públics que motivin als no-usuaris per esdevenir usuaris i no quedar fora de la digitalització de la societat. En el programa de govern, juntament amb el Pla Director d’Infraestructures de Telecomunicacions, es recull explícitament el desplegament del Pla de Serveis i Continguts dissenyat per l’STSI anterior i en què Bosch va participar com a membre del comité de direcció. Esperem que no se n’oblidi d’aquest eix fonamental per al futur d’Internet a Catalunya. El context de Governació no ajudarà: Si la reunificació de Cultura i Comunicació hagués incorporat també Internet, l’accent en les polítiques de continguts i serveis digitals hauria estat molt més natural.

Un bon exemple d’aquest tipus de polítiques, des de fora de l’STSI, són les subvencions per a projectes d’innovació en els mitjans, promogudes per la Secretaria de Comunicació (depenent de Presidència en la legislatura passada), en concret des del gabinet de Jordi Fortuny i amb la col·laboració de l’Institut Català de les Indústries Culturals, que ara estaran en el mateix departament. En els mitjans digitals, aquestes subvencions han animat un sector que feia anys que era molt conservador, més preocupat de sobreviure que de crèixer. Han permès, per exemple, la creació de Vilaweb.tv, un servei diari de reportatges de vídeo que ha generat dos llocs de treball (periodistes provinents del sector audiovisual); o l’obertura d’una secció dedicada a notícies internacionals amb quatre corresponsals fixes a Comunicació21.com, el portal especialitzat en el sector dels mitjans.