En Rafel ve de la tele i es troba còmode darrera d’una càmera i buscant plans de recurs per convertir l’entrevista en un producte atractiu. Em va explicar que ell s’havia enredat a Internet en els 90 amb Gracianet, la veterana xarxa ciutadana de la Vila barcelonina, i que no li ha costat gens tornar-s’hi a trobar còmode en un web audiovisual com el Diari.

Doncs bé, a les 6 de la tarda ni els mitjans digitals locals, ni els webs especialitzats en el món casteller havien parlat dels resultats de la diada. No hi havia manera de trobar a Internet què havia passat a la plaça de les Cols, no hi havia rastre de la notícia castellera del dia. En canvi, el Diari de Tarragona informava puntualment en portada de les últimes notícies internacionals, i avui encara no esmenta la diada al web ja que té la política de no bolcar a Internet tots els continguts del paper.

Els estudiants van utilitzar Google News i Huubs per rastrejar les notícies d’altres mitjans catalans i espanyols, per si de cas; van usar Dmoz.org per trobar webs especialitzats (els webs de les colles també podien haver estat una font directa d’informació, però tampoc estaven actualitzats a mitja tarda), i van buscar a Technorati i Google Blog Search per comprovar si algun blocaire s’havia avançat als mitjans. I vés per on, sí! La Mercè, una blocaire tarragonina que segueix principalment l’actualitat sardanista, va escriure puntualment a les 15:16 el titular que un bon periodista hauria posat a la crònica de la jornada: “Les llàgrimes del casteller“:

Avui, desprès de la diada castellera, quasi tots els castellers han acabat plorant, els xiquets de Tarragona i la jove dels xiquets de Tarragona, plorant perquè els seus pilars no han arribat al Ajuntament, i han caigut per el camí, i els xiquets del Serrallo i els castellers de S.Pere i S.Pau, perquè els seus pilars han arribat al Ajuntament.

Jo no esperava trobar que en aquest cas concret la blocosfera es pogués avançar als mitjans, perquè de periodistes n’hi havia uns quants a la plaça de les Cols. Però sí estava convençut que els webs informatius no s’actualitzarien fins ben entrada la tarda o la matinada. Per què? Perquè encara avui la Xarxa és un mitjà de segona categoria per a la premsa, ràdio i televisió. Perquè els recursos humans dedicats a Internet són molt magres i els periodistes “tradicionals” prioritzen la seva feina sense pensar en què també poden passar el text a Internet.

Per la seva banda, els mitjans especialitzats no poden estar a tot arreu i se centren més en la qualitat que en la immediatesa. Els blocaires tampoc són una solució fiable, ahir va haver la sort que la Mercè estava a la plaça, però no sempre hi ha una Mercè disposada a compartir el que ha viscut. Mentre ningú als mitjans digitals es plantejava publicar els resultats a les 3 de la tarda, Tarragona Ràdio va emetre en directe la diada: la ràdio va guanyar clarament la partida.

La informació local no necessita sovint la premura de la immediatesa (de fet, la informació política també guanyaria en qualitat sense l’obsessió per la immediatesa). Però dades com els resultats d’una diada castellera no costa gens posar-los a Internet al moment d’acabar, només cal una mica de planificació. Si a les redaccions el web sigués tractat amb la mateixa prioritat que el paper o l’audiovisual, cada notícia tindria la difusió que es mereix: immediata al web si ho requereix; anunciada al web i desenvolupada al paper si és una exclusiva; amb més detalls al web si és una peça multimèdia en profunditat…

Les notícies sobre la diada castellera disponibles dijous al matí:

• Tarragona Ràdio: “Per primera vegada, dues de les quatre colles han caigut en la baixada dels Pilars de la Mercè” (publicada ahir al vespre)
• El Punt: “La glòria dels modestos” (versió digital de l’article al diari, penjat de matinada)
• WebCasteller: Des de la nit d’ahir ofereixen els resultats i tres fotografies, de moment
• Xiquets de Tarragona: “El pilar de la Mercè cau a la Baixada de la Misericòrdia” (publicat ahir al vespre)

Amb l’experiència acumulada provant estratègies docents a la Universitat d’Iowa, aquest any m’atreviré a proposar els estudiants tarragonins que facin blogs periodístics especialitzats. Els demanaré una periodicitat mínima setmanal i els blogs seran un treball d’equip, amb tres autors que s’han de coordinar en els temes que tracten. Els blogs col·lectius augmenten la responsabilitat dels autors, que se senten part d’un projecte més gran que ells, i fomenten la discussió d’una estratègia de publicació que en blogs individuals pot ser més erràtica.

D’altra banda, durant el curs (l’assignatura és anual) farem sis edicions d’una revista multimèdia de caràcter monogràfic: en cada edició tractarem quatre temes informatius locals a fons, amb equips de sis persones dissenyant una estratègia de cobertura que executaran en parelles, amb càmeres de vídeo, gravadores d’àudio i càmeres de fotos disponibles per preparar el material que creguin convenient per tractar la notícia. D’aquesta manera, cada tema serà polièdric, amb diverses peces relacionades desenvolupant-lo. Utilitzarem el nou WordPress com a eina de publicació. Al blog en anglès trobareu les proves que he fet de diverses plantilles orientades a la publicació de notícies. Perquè vegin diferents gestors de continguts web (la principal eina en les redaccions digitals), publicaran els continguts també amb l’Interdum d’Editio Software (amb qui tenim un conveni de col·laboració), un programari professional dissenyat específicament per a diaris digitals. Vaig provar Joomla per fer aquest portal de notícies amb els alumnes d’Iowa, i vaig quedar molt decepcionat de la seva rigidesa i antipatia per l’usuari.

A banda d’aquests dos projectes de curs, els estudiants també faran pràctiques més puntuals per acostar-se a habilitats i eines que els han de ser útils com a periodistes digitals:

• Redacció de titulars i textos per Internet
• Ús eficient d’enllaços en notícies
• Configuració d’un servei RSS
• Creació de mapes informatius
• Producció de notícies d’última hora a partir de teletips
• Producció d’un espai informatiu multimèdia, maquetant amb HTML i CSS usant Dreamweaver
• Avaluació de continguts produïts per periodistes ciutadans
• Avaluació de reportatges multimèdia professionals
• Planificació de cobertura informativa multisuport

En totes les activitats de curs intento introduir la reflexió crítica a partir de l’anàlisi del que els alumnes estan fent, que la seva experiència pràctica els serveixi per pensar en els avantatges i inconvenients, les oportunitats i els riscos del periodisme digital contemporani.

Tutorials de producció

Mindy McAdams, professora a la University of Florida, acaba de crear Journalists’ Toolkit, un web on recopila manuals i consells per produir audio, vídeo, infografia, blogs… Des de qüestions tècniques (quin equipament usar i quines configuracions) fins a aspectes ètics i purament periodístics. Al seu blog fa sovint reflexions molt útils sobre com ensenyar periodisme digital.

Els professors brasilers Marcos Palacios i Beatriz Ribas ofereixen un web que recolza el seu Manual de Laboratório de Journalismo na Internet, amb explicacions, exercicis i referències sobre molts aspectes de la producció informativa per a Internet.

També hi ha bons llistats d’eines:
- Graphic Designr
- Reportr.net

Exemples excel·lents

Interactive Narratives és un web amb més de cinc anys d’història, però aquest estiu s’ha refundat per convertir-se en la més completa base de dades d’infografia multimèdia i especials informatius a Internet. Ideal per mostrar què s’està fent als EUA (no hi ha massa casos d’altres països) per explorar el futur del periodisme digital avui.

Per aprendre a fer vídeos periodístics, Kobré Guide és un recurs molt complet, amb exemples triats dels millors webs (principalment nord-americans) i vídeo-tutorials (via Digital Amy).

Protagonistes

Reportr.net és el blog professional de l’Alfred Hermida, professor a la University of British Columbia de Canadà. Trobo especialment útils les entrevistes en vídeo que fa amb el seu Nokia 95 a persones del món del periodisme digital, improvisades amb la seva professionalitat (va treballar a la BBC) en els passadissos de conferències i trobades.

Tendències

Poynter.org acaba de ser redissenyat i, després de la recent desaparició de l’OJR [retornat més tard però sense el mateix múscul] queda com el principal referent per a la reflexió col·lectiva sobre les tendències del sector. A la secció de periodisme digital trobareu anàlisi de casos de bones pràctiques, reflexions escrites des de les redaccions pels seus protagonistes i articles divulgatius sobre noves tecnologies. L’E-Media Tidbits continua aportant la dosi diària de novetats i la NewsU té cursos online, molts d’ells gratuïts que poden inspirar.

En castellà, una de les veus més constants i independents és la de Sílvia Cobo.

[Actualitzat el 27 d'abril de 2009]

UStream.tv, el servei que he fet servir per gravar la meva reflexió, permet fer transmissions en directe amb un xat simultani, però com que hi ha 7 hores de diferència entre Iowa i Catalunya, el vídeo es veurà a la classe quan aquí serà de matinada, així que espero llegir les vostres reaccions quan arribi el dia al Midwest americà.

Des de mitjans de setembre col·laboro amb el portal Comunicació 21 amb articles d’opinió sobre mitjans digitals i Internet. Des que va arrencar, fa gairebé 3 anys, C21.com es va convertir en un referent fonamental per la meva feina, la manera més segura de no perdre’m cap novetat de les tendències en el sector de la comunicació a Catalunya. Ara que estic lluny, aquesta oportunitat d’escriure anàlisis en català de forma regular em fa especial il·lusió. Em servirà per mantenir-me més en contacte amb el que passa als Països Catalans a la vegada que podré aportar una perspectiva més global, sobretot sobre el que està passant als EUA.

La veritat és que escriure per una publicació té un ingredient de compromís que farà que mi posi més sovint que en aquest bloc. Per això, i perquè pot ser complicat recuperar els articles d’opinió al portal un cop no estan a la portada, aniré reproduint aquí els titulars i primer paràgraf dels articles, perquè qui estigui interessat els pugui anar seguint. Aquests són els dos primers:

El camí cap a la confluència – 22/9/2007

M’agrada que el procés de redefinició interna que acaba d’encetar la CCRTV (algun dia CCMA) l’hagin batejat com a “confluència”. El més habitual, la tan anomenada “convergència periodística”, ha perdut significat després d’anys d’experiments arreu del món sense massa resultats tangibles per la salut financera de les empreses, les xifres d’audiència o la qualitat dels productes informatius. Benvinguda, per tant, la confluència, si aprèn dels errors de la convergència. Heus ací les lliçons d’algunes de les experiències dels últims anys.
[segueix a C21.com]

La fi de les webs de pagament? - 5/10/2007

Després de dos anys d’experiment, el New York Times ha renunciat a cobrar als internautes per la seva hemeroteca i els seus columnistes. Qualsevol article a partir de 1987 és ara d’accés gratuït. I Murdoch, el nou amo del Wall Street Journal, diu que vol fer el mateix amb el diari digital més rendible del món. El motiu de fons: la inversió en publicitat a Internet durant la primera meitat de 2007 als EUA va augmentar un 23%, fins als 10 mil milions de dòlars, i no para de créixer des de 2002. Vol dir això que els mitjans digitals ja han trobat el model de negoci ideal? Ni de bon tros, i hi ha veus que alerten del risc d’apostar-ho tot a una sola carta.
[segueix a C21.com]

A Prisacom tenen ja més de 100 persones treballant en els continguts dels webs del grup (comptant només a periodistes i infografistes), amb un equip de 6 persones fent vídeo i 12 gestionant els continguts produïts per l’audiència (1.500 comentaris diaris a les notícies, 500 preguntes en les entrevistes col.lectives…). Nafría calcula que un 10% dels lectors d’ElPaís.com són actius, però assegura que la feina de filtrar les seves aportacions és ingent. Pel que fa als vídeos, publiquen uns 40 diàriament (d’agències, CNN+, Cuatro i alguns de producció pròpia), amb un èxit instantani: al febrer el conjunt de vídeos es van veure fins a 6 milions de vegades.

Aquestes xifres deixen en evidència la petitesa del mercat digital català, on Vilaweb arriba només als 300.000 usuaris únics mensuals. Com ja vam discutir en el seu moment en l’infructuós procès de creació d’una associació catalana de mitjans digitals, el mercat català té una situació completament diferent que l’espanyol i les prioritats són diferents. Tot i això, cal dir que els webs informatius catalans han recuperat l’esperit innovador al 2005-2006, després d’anys molts durs.

He volgut esperar a que l’organigrama del nou Govern passi de ser rumor a ser comunicat oficial per escriure aquestes línies. Estic força content. La gent que havia treballat per dissenyar polítiques de comunicació i societat de la informació en el primer tripartit tindrà una segona oportunitat. Els primers tres anys, plens d’entrebancs provinents de l’alta política i l’agressivitat mediàtica, van deixar molts projectes definits, però pocs de desplegats en l’àmbit d’Internet i la comunicació. La continuïtat que es dibuixa en el perfil del nou Govern és, per tant, una bona notícia: tinc l’esperança que aquesta legislatura sigui fecunda en accions concretes i eficaces.

El rumor ja convertit en fet d’una conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació és un pas endavant molt important en la política nacional. Que les polítiques de comunicació es desvinculin de la Presidència és una gran notícia que s’haurà de materialitzar en una llei de la CCRTV valenta; i que, per fi, s’englobi els mitjans de comunicació en una estratègia global per la cultura nacional podria donar fruits molt poderosos. Esquerra, i en concret el professor Joan Manuel Tresserras, tenen ara la responsabilitat de ser els primers garants d’una política cultural encaminada a consolidar una identitat catalana forta i definida en un món globalitzat.

Tresserras és un dels principals ideòlegs del discurs cultural d’Esquerra fonamentat en la creació d’una indústria pròpia potent, capaç d’exportar internacionalment productes per fer sostenible la producció nacional. Al món de l’animació s’ha aconseguit, però hi ha molts sectors de la indústria cultural que sobreviuen amb balons d’oxígen. En una batalla paral·lela, l’escrupulós control del compliment dels plecs de condicions de les concessions de TDT local (continguts de proximitat i en català) serà el primer gran repte per la conselleria, després que el CAC finalment obrís -contra el criteri de Tresserras- la porta a grans grups de comunicació espanyols.

L’encaix d’Internet

Però en l’organigrama coherent de Cultura i Mitjans de Comunicació trobo a faltar Internet, sempre separada dels mitjans tradicionals. Aquesta vegada ha anat a parar al Departament de Governació i Administracions Públiques. Això em fa pensar que es donarà un impuls molt important als tràmits electrònics, una de les assignaures pendents des que el projecte Cat365.net, que havia d’integrar processos d’ajuntaments, diputacions i Generalitat a través del consorci AOC, va quedar pràcticament congelat. La persona que estarà al davant de la nova Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació, l’enginyer Jordi Bosch, garanteix la continuitat de les iniciatives iniciades pel tripartit anterior: Ell va ser director del CTTI fins a l’abril de 2006 i va encapçalar el projecte de crear un operador neutre públic, que coordinarà una xarxa de fibra òptica alternativa a la de Telefònica per tal que d’altres empreses de telecomunicacions puguin oferir els seus serveis a preus competitius i revolucionar així un mercat d’Internet que és dels pitjors del món industrialitzat en relació qualitat-preu de les connexions.

Tot i això crec que s’ha perdut una oportunitat: la Internet catalana encara necessita créixer en implantació i segur que cal millorar les infraestructures, però els estudis sociològics demostren que molts no-usuaris (persones que no mostren cap interès per accedir la Xarxa) argumenten que no creuen que Internet els pugui aportar res d’útil a la seva vida. El cost de la connexió o la dificultat tècnica no són els principals motius. Cal, per tant, polítiques per fomentar una oferta de continguts i serveis en català de qualitat a Internet, que cobreixi les necessitats dels ciutadans. Hi ha sectors en què segur que l’oferta privada cobreix de forma satisfactòria aquestes necessitats, però cal detectar on no arriba aquesta oferta privada per desenvolupar serveis públics que motivin als no-usuaris per esdevenir usuaris i no quedar fora de la digitalització de la societat. En el programa de govern, juntament amb el Pla Director d’Infraestructures de Telecomunicacions, es recull explícitament el desplegament del Pla de Serveis i Continguts dissenyat per l’STSI anterior i en què Bosch va participar com a membre del comité de direcció. Esperem que no se n’oblidi d’aquest eix fonamental per al futur d’Internet a Catalunya. El context de Governació no ajudarà: Si la reunificació de Cultura i Comunicació hagués incorporat també Internet, l’accent en les polítiques de continguts i serveis digitals hauria estat molt més natural.

Un bon exemple d’aquest tipus de polítiques, des de fora de l’STSI, són les subvencions per a projectes d’innovació en els mitjans, promogudes per la Secretaria de Comunicació (depenent de Presidència en la legislatura passada), en concret des del gabinet de Jordi Fortuny i amb la col·laboració de l’Institut Català de les Indústries Culturals, que ara estaran en el mateix departament. En els mitjans digitals, aquestes subvencions han animat un sector que feia anys que era molt conservador, més preocupat de sobreviure que de crèixer. Han permès, per exemple, la creació de Vilaweb.tv, un servei diari de reportatges de vídeo que ha generat dos llocs de treball (periodistes provinents del sector audiovisual); o l’obertura d’una secció dedicada a notícies internacionals amb quatre corresponsals fixes a Comunicació21.com, el portal especialitzat en el sector dels mitjans.

No és una anècdota, sinó una tendència: les revistes mensuals i setmanals locals estan veient que el seu web pot ser un complement enriquidor per a l’edició en paper. Capgrós a Mataró i el Diari de Vilanova ja fa un temps que assajen trencar a Internet la periodicitat de la revista i seguir el dia a dia de l’actualitat. Des del 2 de gener la Revista Cambrils també s’ha afegit a aquesta estratègia, amb la valentia de posar-se també a fer producció audiovisual online. Després de 10 anys a la Xarxa (a Cambrils van ser dels pioners entre els mitjans locals), inicien la nova etapa amb molta il·lusió davant dels reptes que s’han posat.

Per una revista mensual, Internet és una finestra inmillorable per mantenir el contacte amb la seva audiència entre edicions de la versió impresa. Un mes és molt llarg, passen moltes coses, i el paper el que ofereix és anàlisi i aprofundiment en els temes més importants, juntament amb un recull limitat de les notícies secundàries. A Internet, les revistes locals poden competir amb la ràdio i els diaris en la informació d’última hora, sabent que poden ser fàcilment el primer referent per als internautes de la localitat: ningú els pot igualar en coneixement de la realitat més pròxima.

A Mataró i a Cambrils, a més, han creat espais per al comentari de l’actualitat per part dels lectors. Aquest és un principi crucial per seguir enfortint la relació del mitjà amb la seva audiència, per fer-la cada vegada més protagonista del que els periodistes expliquen. Internet ajuda a fer més fàcil que els lector exposin les seves preocupacions, que cridin l’atenció del periodista a temes que potser no havia previst. La vocació comunitària dels mitjans locals té en Internet un aliat que reverteix positivament en el producte de paper.

Els redactors de Capgros.com saben que aquesta possibilitat també té els seus incovenients, quan lectors amb poc respecte creuen que poden utilitzar els espais de participació com una tribuna per a l’insult. Però treballant la cultura de la col·laboració entre periodistes i lectors es pot trencar aquesta dinàmica (a laMalla.net han aconseguit molt bé). Un espai on explícitament s’inviti als lectors a aportar idees, notícies, fotos… pot ser un bon començament per apropar encara més els mitjans locals al seu públic.

La setmana passada a Vilanova i la Geltrú vam poder compartir idees molt valuoses en la Fira de Mitjans Digitals i el Seminari de Periodisme Digital. El volum i la qualitat de les anàlisis, propostes i iniciatives presentades va fer curts els dos dies i mig que vam dedicar a parlar de la situació del sector.

El GPD ha fet resums de moltes de les ponències. Si no vau poder ser-hi en directe, val la pena que feu un cop d’ull a les encertades anàlisis desmitificant el fenomen weblog, primícies sobre el calendari de la TDT i els plans de la CCRTV en la convergència TV-Internet (TDT, TVIP, DVB-H per mòbils), recomanacions sobre com valorar la rendibilitat d’un projecte digital, exemples de producció participativa de continguts, invitacions a què els mitjans digitals es coordinin per accedir a la publicitat de les grans centrals i per definir com auditar les seves audiències i com haurien de ser les subvencions públiques.

Els que vau participar en els diferents esdeveniments de la Setmana estareu d’acord amb mi que ha estat una experiència útil. M’he quedat amb ganes de repetir-la l’any vinent! Vaig compartir tapes i birres després de la festa de la Nit Podcast amb el Toni Dalmau, que fins ara només havia llegit al Diari de l’Absurd (genial evolució de l’Absurd Diari) i a la llista del GPD, o el Miquel Boix, de DiariParlem.com, que va venir des de València i ens va explicar les ganes que tenen allà de compartir iniciatives amb els mitjans digitals catalans.

Queda molt per fer en el nostre sector i a la Setmana vam posar moltes d’aquests reptes sobre la taula. Ara toca treballar-hi!