Utopies Digitals

Estrenem any, com sempre amb l’esperança que sigui millor que l’anterior. En la Internet catalana el 2007 va ser molt animat, però encara hi havia molts reptes pendents. A Comunicació 21 vaig analitzar just abans de Nadal els resultats del primer i esperat Baròmetre de la Comunicació i la Cultura en referència a l’ús d’Internet, robant-li a Sopa de Cabra el títol de “Tot queda igual“: el creixement en el nombre d’usuaris segueix estancat i el català no és la llengua habitual en la navegació de la majoria d’internautes. Insisteixo en el que sempre he defensat: més enllà de donar visibilitat a l’espai virtual català, cal promoure continguts a la Xarxa de qualitat en català en tots els àmbits.

La ubicació de les polítiques de societat de la informació de la Generalitat en el si del Departament de Governació no està ajudant a desenvolupar estratègies integrals de promoció d’Internet: correm el risc de tornar a caure en l’error de pensar que fer arribar la Xarxa a tot arreu és suficient per fomentar l’ús d’Internet. Les subvencions del Departament de Cultura i Comunicació estan circumscrites a l’àrea dels mitjans periodístics, on queda molt camp per córrer, però d’altres àmbits que necessiten atenció urgent per promoure el català, com el teixit empresarial i comercial, tenen de moment pocs estímuls. Cal urgentment un mapa de continguts i serveis prioritaris per als usuaris catalans d’Internet que identifiqui mancances en l’oferta en llengua catalana.

La participació de l’audiència en els mitjans digitals serà l’eix central de les innovacions al 2008. Però sóc molt escèptic que realment sorgeixin iniciatives de periodisme ciutadà que canviïn la relació periodista-audiència, que busquin la seva col·laboració activa i ajudin a millorar la qualitat dels productes periodístics.

La nova CCMA va presentar a finals d’any la renovació del seu portal de notícies, rebatejat crípticament com a 3cat24.cat (jo seguiré arribant-hi picant noticies.cat), amb la participació dels usuaris com a principal aposta. És una iniciativa sense precendents entre els mitjans digitals catalans, agossarada i completa, però per madurar i generar continguts de qualitat necessitarà una implicació més activa per part de tota la redacció. La recent incorporació de la Karma Peiró, que té experiència contrastada en generació de dinàmiques participatives (a En.red.ando primer i aquest últim any a La Vanguardia) és un bon començament i ja està fent el que cal perquè tot plegat funcioni: tenir contacte directe amb els usuaris que contribueixin (per agrair-los l’aportació i suggerir-los com millorar-la) i recomanar les aportacions més interessants. Però poden anar més enllà: suggerint temes als usuaris, col·laborant amb ells per aprofundir en les notícies que dónin més de si. Ara mateix, “elmeu3cat24” sembla un espai massa aïllat de la resta del portal, tot i que tingui presència en portada.

El que no m’agrada gens és el que acaba de presentar La Vanguardia: un concurs per triar un president virtual amb el ganxo de 8.000 euros pel guanyador i una única intenció, guanyar diners a costa dels usuaris, que han de pagar 0,90 € per cada “vot” virtual enviat per SMS (”com més enviïs més possibilitats tens de guanyar”, recorda el web) i fer 3 clicks per arribar a cada pàgina del concurs, recorrent “habitacions” del palau presidencial per tal de donar més impressions de pantalla per als banners publicitaris. En un moment en què es plantegen idees agossarades (i un pèl utòpiques) com un debat online obert dels principals candidats a les eleccions espanyoles amb els internautes, la proposta de La Vanguardia és una caricatura del protagonisme dels ciutadans a Internet.

Els blocs de ciutadans en mitjans digitals són una altra opció participativa. Ja existeixen des de fa dos anys a Vilaweb (oberts a qualsevol subscriptor de MésVilaweb) i menys d’un any a La Vanguardia i El Periódico (per invitació, en aquests casos). Vilaweb en fa un ús intel·ligent, destacant en portada els articles més interessants publicats als blocs. La Vanguardia els té massa amagats, al final de la llista de blocs de periodistes. I El Periódico ha optat de moment per convidar a membres d’ONGs catalanes arreu del món a participar. Una perspectiva molt enriquidora, però també molt amagada dins del web.

Avui he publicat un nou article a Comunicació 21 amb més reflexions sobre el periodisme ciutadà: “Els maldecaps del periodisme ciutadà“. I hem arrencat un blog per al Seminari Internacional de Periodisme Digital, on preveiem publicar resums en viu de les sessions. De moment, anem explicant novetats i previsions de l’esdeveniment.

El Seminari es farà en el marc de la Setmana Internacional de Mitjans Digitals, que comptarà amb una Trobada de Professionals dels Mitjans Digitals a l’edifici Neàpolis i una festa-taller de videoblogs, al bar La Carpeta Moderna. Totes dues activitats a Vilanova i la Geltrú el dissabte 17 de novembre, a les 18 i les 20 hores respectivament.

Fa uns mesos que participo en un projecte internacional per comparar el desenvolupament del periodisme ciutadà en diferents països europeus i els EUA. Ens interessa especialment explorar com els mitjans digitals “professionals” obren possibilitats perquè els ciutadans enviïn comentaris, fotografies, notícies… Es pot ser escèptic amb aquesta tendència, però és un fet que els mitjans estan explorant-la (des de la CNN fins la BBC, passant per El País) i crec que és important entendre les motivacions dels periodistes i dels ciutadans en crear i utilitzar aquests serveis, i estudiar si realment els continguts generats pels usuaris fomenten la qualitat del producte periodístic i del debat democràtic.

Molts periodistes professionals responen ràpidament que no a la hipòtesi anterior i es queixen de la feina extra que suposa gestionar els continguts enviats pels ciutadans, sempre amb la por de publicar quelcom que no és cert. Els ciutadans no tenen necessàriament l’ètica ni les rutines dels periodistes. Tot i això, els beneficis potencials del periodisme ciutadà són prou atractius com per donar-li una oportunitat:

• Els periodistes podrien recuperar més fàcilment la confiança dels ciutadans, força tocada últimament (especialment als EUA), si col.laboressin amb la seva audiència, fent més transparent el procés productiu;
• Sovint els ciutadans aportarien idees i material informatiu que sense donar-los l’oportunitat no arribaria a ser cobert pels periodistes, que no poden estar a tot arreu;
• S’augmentaria el pluralisme dels mitjans i es fomentaria la participació de la ciutadania en els debats públics, enfortint la democràcia.

Els resultats preliminars del treball d’altres investigadors i de la nostra recerca, presentats en un seminari a Tampere i en una conferència a Cardiff, suggereixen que els mitjans digitals no estan treballant en la direcció adequada per desenvolupar aquests beneficis del periodisme participatiu. Tendeixen a aïllar els periodistes de la participació ciutadana dedicant personal específic per la gestió dels continguts dels usuaris, per no destorbar els redactors. I tret d’ocasions puntuals, les aportacions dels internautes són poc rellevants per a una ciutadania madura i un periodisme més responsable.

Això pot ser degut a que els mitjans no deixen gaires opcions de participació completa en el procés productiu, segueixen relegant els ciutadans a ser audiència i els permeten reaccionar davant de les notícies publicades pels periodistes, però no volen canviar cap de les rutines establertes i obrir el procés productiu a la discussió amb els ciutadans. Un dels reptes de recerca és trobar quines fórmules de participació poden ajudar a assolir els beneficis potencials del periodisme ciutadà.

A Catalunya hi ha ben poques iniciatives de periodisme ciutadà en els mitjans digitals professionals. Per què creieu que és així? Destacaríeu algun cas interessant?

Aquestes reflexions i preguntes les debatrem a fons en el V Seminari Internacional de Periodisme Digital a Vilanova i la Geltrú el 19 i 20 de novembre, amb experts i professionals de Catalunya, Europa i EUA. Ens veiem a Vilanova!

Aquest cap de setmana passat he estat a l’International Symposium on Online Journalism que
s’organitza des de fa vuit anys a Austin, Texas. Una oportunitat immillorable per comparar les tendències nord-americanes i les europees. I la conclusió després de sentir a la gent del NYTimes al costat dels de LeMonde.fr és que a Europa (alguns) som més autocrítics i relativitzem més els ideals.

Aquí als Estats Units segueixen parlant de la convergència de les redaccions de diaris, televisions i webs com l’únic futur possible i el periodisme ciutadà és la última moda. No vull dir que no estigui bé explorar-ho, però sempre que es sigui conscient de cap a on es camina.

Ismael Nafría, de Prisacom, va deixar ben clar que la convergència no és una prioritat pel seu grup. La vessant digital funciona de manera autònoma, amb ja més de 200 persones en plantilla, i equips que gestionen cada una de les 8 webs del grup i un nucli comú que gestiona la participació i la producció multimèdia. “Evidentment col.laborem amb els mitjans tradicionals, però la integració completa seria perjudicial per als webs”, va argumentar en la seva presentació. Jean-François Fogel, de Le Monde Interactif va reblar el clau dient que encara “no és el moment de tancar el laboratori de la web”, queda molt per madurar com per tornar a posar els webs en mans dels mitjans tradicionals.

Crec que aquests arguments són molt sòlids. Els hauran de tenir molt presents les iniciatives convergents que exploren o estudien 20 Minutos, La Vanguardia i fins i tot CCRTV. Convergir no és fàcil, i no necessàriament és la millor estratègia per fer productes de qualitat. De moment, a Espanya, els mitjans són força prudents a l’hora d’explorar la integració de redaccions i de fet es dóna principalment en mitjans petits, on la necessitat pot ser l’impulsora més que no pas l’ànim d’experimentar. És una de les conclusions provisionals de la ponència (PDF) que vaig presentar a Austin, basada en el treball d’un equip de 25 investigadors de tot l’Estat.

Alfred Hermida, de la University of British Columbia (Canadà), va explicar com els mitjans digitals britànics estan seguint la moda de posar blogs als seus webs sense saber ben bé perquè (PDF). D’altres exemples citats en un magnífic estudi de Jan Schaffer demostren que sí que hi ha aspectes positius de la participació activa de l’audiència, però només si busques altres objectius que els econòmics (generar comunitat, reforçar la relació periodistes-públic).