Quan a les Balears han tingut governs espanyolistes, com el que encara hi ha al País Valencià, entenc que TV3 fos un referent on trobar la identitat pròpia que les televisions autonòmiques controlades pel PP amagaven. Però si jo fos illenc em fa l’efecte que no em sentiria reflectit a TV3 avui més enllà del mapa del temps i d’alguna referència aïllada.

En un moment en què disposem d’un espai comunicatiu català que Internet ha ajudat a consolidar per sobre de les barreres polítiques, és hora que les direccions de les televisions públiques siguin més agosarades i compromeses amb els seus ciutadans. TV3, IB3 i Canal 9 haurien de ser les televisions de tots els catalans. Això passa per aprofundir al màxim en els acords de col·laboració que s’han signat, portant-los a la coproducció d’espais informatius i de ficció en què els professionals de cada emissora treballin amb els seus col·legues de les altres cadenes per oferir a tots els habitants de territoris de parla catalana una visió comuna de la realitat política, social i cultural que comparteixen i que ara està artificialment separada per motius merament administratius.

A Internet i a la premsa hi ha mitjans que treballen amb aquests principis. Les televisions públiques (i les seves germanes radiofòniques) haurien de fer el mateix per responsabilitat col·lectiva. Incorporar a Canal 9 a aquest projecte és impossible a hores d’ara, però TV3 i IB3 poden començar a caminar en aquesta direcció. Els resultats s’haurien de veure no només en els continguts dels programes, sinó també en espais virtuals comuns, serveis a Internet compartits que esdevinguin referents de la producció audiovisual catalana.

La ubicació de les polítiques de societat de la informació de la Generalitat en el si del Departament de Governació no està ajudant a desenvolupar estratègies integrals de promoció d’Internet: correm el risc de tornar a caure en l’error de pensar que fer arribar la Xarxa a tot arreu és suficient per fomentar l’ús d’Internet. Les subvencions del Departament de Cultura i Comunicació estan circumscrites a l’àrea dels mitjans periodístics, on queda molt camp per córrer, però d’altres àmbits que necessiten atenció urgent per promoure el català, com el teixit empresarial i comercial, tenen de moment pocs estímuls. Cal urgentment un mapa de continguts i serveis prioritaris per als usuaris catalans d’Internet que identifiqui mancances en l’oferta en llengua catalana.

La participació de l’audiència en els mitjans digitals serà l’eix central de les innovacions al 2008. Però sóc molt escèptic que realment sorgeixin iniciatives de periodisme ciutadà que canviïn la relació periodista-audiència, que busquin la seva col·laboració activa i ajudin a millorar la qualitat dels productes periodístics.

La nova CCMA va presentar a finals d’any la renovació del seu portal de notícies, rebatejat crípticament com a 3cat24.cat (jo seguiré arribant-hi picant noticies.cat), amb la participació dels usuaris com a principal aposta. És una iniciativa sense precendents entre els mitjans digitals catalans, agossarada i completa, però per madurar i generar continguts de qualitat necessitarà una implicació més activa per part de tota la redacció. La recent incorporació de la Karma Peiró, que té experiència contrastada en generació de dinàmiques participatives (a En.red.ando primer i aquest últim any a La Vanguardia) és un bon començament i ja està fent el que cal perquè tot plegat funcioni: tenir contacte directe amb els usuaris que contribueixin (per agrair-los l’aportació i suggerir-los com millorar-la) i recomanar les aportacions més interessants. Però poden anar més enllà: suggerint temes als usuaris, col·laborant amb ells per aprofundir en les notícies que dónin més de si. Ara mateix, “elmeu3cat24” sembla un espai massa aïllat de la resta del portal, tot i que tingui presència en portada.

El que no m’agrada gens és el que acaba de presentar La Vanguardia: un concurs per triar un president virtual amb el ganxo de 8.000 euros pel guanyador i una única intenció, guanyar diners a costa dels usuaris, que han de pagar 0,90 € per cada “vot” virtual enviat per SMS (“com més enviïs més possibilitats tens de guanyar”, recorda el web) i fer 3 clicks per arribar a cada pàgina del concurs, recorrent “habitacions” del palau presidencial per tal de donar més impressions de pantalla per als banners publicitaris. En un moment en què es plantegen idees agossarades (i un pèl utòpiques) com un debat online obert dels principals candidats a les eleccions espanyoles amb els internautes, la proposta de La Vanguardia és una caricatura del protagonisme dels ciutadans a Internet.

Els blocs de ciutadans en mitjans digitals són una altra opció participativa. Ja existeixen des de fa dos anys a Vilaweb (oberts a qualsevol subscriptor de MésVilaweb) i menys d’un any a La Vanguardia i El Periódico (per invitació, en aquests casos). Vilaweb en fa un ús intel·ligent, destacant en portada els articles més interessants publicats als blocs. La Vanguardia els té massa amagats, al final de la llista de blocs de periodistes. I El Periódico ha optat de moment per convidar a membres d’ONGs catalanes arreu del món a participar. Una perspectiva molt enriquidora, però també molt amagada dins del web.

El recentment publicat Informe de la Comunicació a Catalunya 2005-2006 (disponible en PDF) dibuixa un panorama preocupant en la resta de mitjans de comunicació. El professor Gifreu també ho va subratllar en la seva conferència: la presència cada vegada més gran dels grups de comunicació espanyols, fins i tot en la televisió local; la fragmentació del mercat català en territoris gairebé estancs; la manca de compromís dels grans grups de comunicació catalans amb l’espai comunicatiu propi… L’espai català de comunicació, per tant està en una situació molt fràgil. “Nosaltres som el problema”, va emfatitzar el professor, autor del llibre La pell de la diferència.

I nosaltres som la solució, semblava respondre-li el conseller Tresserras en la seva intervenció, intentant no deixar-se endur pel pessimisme. Tresserras no va concretar molt en la seva proposta de polítiques de comunicació, però va marcar les línies mestres: ajuts per fomentar la qualitat, no la quantitat i la supervivència de la “cultureta”; la producció cultural catalana ha de ser exportable per sobreviure, convertir-se en un producte de consum normal, no només per a “resistents”; TV3 ha de ser un aparador dels productes culturals catalans i cal convèncer els altres mitjans catalans perquè també ho siguin. Subscric aquesta perspectiva: en el camp dels mitjans digitals, em sembla més adient la subvenció de projectes d’innovació que els ajuts automàtics. Caldria, però, establir prioritats per fomentar projectes en àmbits amb dèficit de continguts en català, i mecanismes més rigorosos per al seguiment de l’acompliment dels projectes presentats, a la recerca de la qualitat que defensava el conseller.

Jo, que sóc de caire optimista, veig símptomes positius en iniciatives com la cooperativa Cultura03, que edita revistes en català líders d’audiència com Sàpiens o Descobrir Cuina [espero que el conflicte amb la revista Altaïr sigui una relliscada aïllada], o el Grup Comunicació 21 amb la revista Benzina i el portal Cultura21.cat. “L’espai català de comunicació està ple de buits, a l’espera que algú amb iniciativa els sàpiga omplir”, explicava l’Àlex Gutiérrez en una entrevista al diari digital del Postgrau de Periodisme Digital de la UOC (una publicació feta pels estudiants cada any només durant el mes de juliol).

L’espai virtual català

Dins de l’espai català de comunicació, fràgil i fragmentat, hi ha un espai molt més ben definit i robust: l’espai virtual català a Internet, aquell format per totes les pàgines web en català i construït pels enllaços entre elles. L’avantatge de la virtualitat és que no està tan condicionada per les fronteres administratives i econòmiques dels territoris. Mentre els Països Catalans són encara una entelèquia política, els internautes catalans han aconseguit crear un espai a la Xarxa que és accessible a tota la comunitat lingüística, quelcom que pocs mitjans de comunicació tradicionals poden fer fora d’Internet. Acabo d’escriure un petit article sobre això per a l’últim volum de l’obra Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans d’Enciclopèdia Catalana (no podiar estar-me de dir-ho, em fa molta il·lusió!).

El domini .cat va ser la culminació simbòlica de la construcció de l’espai virtual català. Vull fer-me amb el llibre Nació.cat de Saül Gordillo per reviure la crònica dels fets. El .cat és un símbol que no seria res sense una comunitat virtual al darrera, que s’ha format en poc més d’una dècada gràcies a projectes que unien com Vilaweb, Softcatalà, el recull de més de 40.000 webs en català a l’Open Directory Project, servidors de blogs com Bloc.cat, serveis com Poliblocs… i a la vitalitat dels internautes, que ha convertit la blocosfera catalana (sobretot en l’àmbit polític) en una de les més actives, amb un arrelament local difícil de trobar en llengues com l’anglesa: les Terres de l’Ebre (més sobre l’Ebresfera), Terrassa, Sant Boi i Tarragona fan trobades de blocaires, en carn i ossos. Fins i tot l’Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya i blocaire, en parla, de la vitalitat de la blocosfera catalana (a banda del llibre del Saül, també teniu dades molt interessants sobre aquest fenómen en aquest informe de la Mercé Molist).

El problema de l’espai virtual català és que no sabem ben bé quina és la seva demografia: quants internautes catalans naveguen principalment en català i no prefereixen recórrer a webs d’altres espais virtuals (castellà, anglès). La clau és, novament, tenir una oferta de qualitat en català i una adequada promoció d’aquesta oferta. I hi ha molts sectors, sobretot en el comerç, en què el català encara és minoritari, com demostra el baròmetre de la WICACC. Un altre baròmetre, el de la Comunicació i la Cultura promogut per la Fundació ESCACC, oferirà en els propers mesos les primeres dades sistemàtiques sobre els hàbits de consum cultural a Catalunya i, en menor mesura, al País Valencià i les Illes. Segur que ens serviran per prendre consciència del “nosaltres” a qui apel·lava Gifreu: si volem una nació catalana, hem de treballar plegats per normalitzar l’espai comunicatiu català. Sembla que a Internet ho estem fent bé, però queda molta feina per fer: els productors, produïnt qualitat; l’administració, recolzant-la de forma intel·ligent; els consumidors, triant conscientment. Una estratègia que pot començar a la Xarxa, on tenim una bona massa crítica, per acabar recuperant els espais de la vida quotidiana fora d’Internet.

Val a dir, però, que el .cat tampoc és una solució perfecta per a la presència catalana a la Xarxa. Podríem dir que és la millor de les solucions possibles en un context polític en què el dret a l’autodeterminació dels pobles és un tabú. Ja se’n va parlar força quan es va aprovar el domini: la solució ideal i demanada per unanimitat pel parlament de Catalunya ja al 1996, seria la creació del domini .ct, un domini territorial basat en els codis UNESCO. Els precedents de dominis no associats a estats, que n’hi ha, són principalment illes i colònies d’ultramar.

El domini .cat és una tombarella estratègica àgil, fàcil de païr pel govern espanyol del PSOE, que reconeix i dóna visibilitat a Internet a la comunitat cultural catalana. És molt, però és una solució similar a la del preambul del projecte d’Estatut: sense validesa jurídica. Tanmateix, potser tot ha de seguir el seu ordre lògic d’esdeveniments i fins que no siguem un estat no tindrem domini territorial a Internet. Si aquest ha de ser el camí, encara ens queda força estona, així que vaig a gaudir de la màgia del .cat, de la il·lusió de veure com s’estén com una taca el domini en aquest raconet de planeta. Nosaltres ja fa temps que sabem que hi ha una Internet catalana. Ara, per fi, ho sabrà el món.

Parteixo de la constatació que existeix un espai català d’informació periodística a internet, amb mitjans que publiquen en català per a un públic que vol estar informat en català des d’allà on sigui, a Catalunya o a Austràlia. Produir informació de manera professional i amb voluntat de tenir una empresa rendible és objectivament més difícil en aquest mercat de la internet catalana que en el mercat de la internet en castellà: el nombre d’usuaris catalans és més petit i a més bilingüe i per tant poden optar per mitjans espanyols si l’oferta en català no satisfà les seves necessitats. Pels mitjans en català, a més, és molt més difícil entrar en el gruix del negoci publicitari -controlat per les centrals de compres des de Madrid-.

Per tant, de la mateixa manera que revistes comarcals en català o les revistes especialitzades en català es van associar fa molts anys per unir esforços i afrontar els seus problemes específics, els mitjans digitals en català tenen reptes per a la seva viabilitat econòmica que junts podran afrontar amb més força que separats. A Catalunya es produeixen mitjans en castellà, però el seu públic i les seves circumstàncies són completament diferents.

L’objectiu principal de l’associació hauria de ser enfortir el sector dels mitjans digitals en català. És això una posició política? Per mí sí que ho és i del tot legítima. Si les empreses periodístiques catalanes no publiquessin en català, ningú altre ho faria. Unir-se per ser més forts és una responsabilitat política, social i cultural més enllà dels objectius de facilitar la viabilitat econòmica que pugui tenir l’associació. Una empresa periodística té responsabilitats amb la societat per la qual treballa: per una banda, col·laborar en la reproducció (normalització potser encara en el cas català) de la cultura; per l’altra, produir informació de qualitat per ajudar els ciutadans a prendre decisions en la seva vida pública-política i privada.

Com aconseguir tot això? Fa unes setmanes ja vaig resumir una sèrie d’objectius concrets que l’associació podria tenir. La majoria d’aquests objectius poden ser compartits per empreses privades i públiques, per empreses petites i grans, per empreses purament digitals i per les empreses tradicionals que també volen tenir publicacions digitals rendibles. Alguns objectius poden ser molt específics d’una part d’aquests mitjans: els públics no poden rebre subvencions i són els privats els interessats en que la Generalitat defineixi els criteris més adequats per al sector. Però l’intercanvi de tecnologia i experiència, l’auditació de les audiències, la visibilitat dels mitjans en català, l’autorregulació de la qualitat de la producció informativa, la relació amb les universitats… Tot això són punts en comú dels quals tothom en pot sortir beneficiat.

Així ho veig. Seguiré amb molt d’interés el procés fundacional i espero que tinguem l’associació que els mitjans digitals catalans necessiten.

Tot va començar en un debat a la llista de correu del Grup de Periodistes Digitals, i després de sopars i reunions més o menys formals, la idea a anat prenent forma. El 15 de setembre es farà l’assemblea constituent de l’Associació Catalana de Mitjans Digitals, a la qual estan convidades totes les empreses periodístiques que produeixin webs informatius (o productes digitals per mòbils i d’altres suports).

Aquests són els objectius de l’associació que van començar a perfilar-se en la última reunió, a la seu de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal.

• Ser una sola veu davant l’administració pública i d’altres col.lectius.
• Facilitar la sindicació de publicitat.
• Intercanviar coneixement i tecnologia i promoure projectes comuns per reduïr despeses de desenvolupament.
• Promoure i facilitar l’auditació de l’audiència dels mitjans digitals.
• Fomentar la visibilitat dels mitjans digitals, dins i fora de Catalunya.
• Promoure l’ús del català a Internet.
• Promoure la producció de continguts originals i de qualitat, i impulsar l’autorregulació del sector.
• Fomentar la formació especialitzada en periodisme digital.

El sector pot sortir molt reforçat amb aquesta iniciativa. A l’associació poden trobar-se sensibilitats molt diferents, des de les versions dels mitjans tradicionals als purament digitals, dels locals als grans grups, dels super-especialitzats als generalistes. Però tenen
en comú moltes necessitats que fan que encara el periodisme digital a Catalunya estigui en un període d’incertesa. Jo crec fermament que la unió farà la força.