Utopies Digitals

La polèmica sobre la nova emissió limitada de TV3 a les Illes Balears se centra en paràmetres equivocats en un món globalitzat. El fet que l’emissió estigui limitada al canal internacional que només emet producció pròpia de la CCMA no hauria de preocupar els illencs, malgrat que entenc el simbolisme negatiu que té. El que s’hauria de reclamar des dels diferents territoris dels Països Catalans són unes televisions públiques que reflecteixin de forma fidel la realitat cultural catalana en la seva totalitat. I això TV3 no ho feia fins ara en les pel·lícules de Hollywood i les sèries americanes que els illencs seguiran veient a IB3.

Quan a les Balears han tingut governs espanyolistes, com el que encara hi ha al País Valencià, entenc que TV3 fos un referent on trobar la identitat pròpia que les televisions autonòmiques controlades pel PP amagaven. Però si jo fos illenc em fa l’efecte que no em sentiria reflectit a TV3 avui més enllà del mapa del temps i d’alguna referència aïllada.

En un moment en què disposem d’un espai comunicatiu català que Internet ha ajudat a consolidar per sobre de les barreres polítiques, és hora que les direccions de les televisions públiques siguin més agosarades i compromeses amb els seus ciutadans. TV3, IB3 i Canal 9 haurien de ser les televisions de tots els catalans. Això passa per aprofundir al màxim en els acords de col·laboració que s’han signat, portant-los a la coproducció d’espais informatius i de ficció en què els professionals de cada emissora treballin amb els seus col·legues de les altres cadenes per oferir a tots els habitants de territoris de parla catalana una visió comuna de la realitat política, social i cultural que comparteixen i que ara està artificialment separada per motius merament administratius.

A Internet i a la premsa hi ha mitjans que treballen amb aquests principis. Les televisions públiques (i les seves germanes radiofòniques) haurien de fer el mateix per responsabilitat col·lectiva. Incorporar a Canal 9 a aquest projecte és impossible a hores d’ara, però TV3 i IB3 poden començar a caminar en aquesta direcció. Els resultats s’haurien de veure no només en els continguts dels programes, sinó també en espais virtuals comuns, serveis a Internet compartits que esdevinguin referents de la producció audiovisual catalana.

Estrenem any, com sempre amb l’esperança que sigui millor que l’anterior. En la Internet catalana el 2007 va ser molt animat, però encara hi havia molts reptes pendents. A Comunicació 21 vaig analitzar just abans de Nadal els resultats del primer i esperat Baròmetre de la Comunicació i la Cultura en referència a l’ús d’Internet, robant-li a Sopa de Cabra el títol de “Tot queda igual“: el creixement en el nombre d’usuaris segueix estancat i el català no és la llengua habitual en la navegació de la majoria d’internautes. Insisteixo en el que sempre he defensat: més enllà de donar visibilitat a l’espai virtual català, cal promoure continguts a la Xarxa de qualitat en català en tots els àmbits.

La ubicació de les polítiques de societat de la informació de la Generalitat en el si del Departament de Governació no està ajudant a desenvolupar estratègies integrals de promoció d’Internet: correm el risc de tornar a caure en l’error de pensar que fer arribar la Xarxa a tot arreu és suficient per fomentar l’ús d’Internet. Les subvencions del Departament de Cultura i Comunicació estan circumscrites a l’àrea dels mitjans periodístics, on queda molt camp per córrer, però d’altres àmbits que necessiten atenció urgent per promoure el català, com el teixit empresarial i comercial, tenen de moment pocs estímuls. Cal urgentment un mapa de continguts i serveis prioritaris per als usuaris catalans d’Internet que identifiqui mancances en l’oferta en llengua catalana.

La participació de l’audiència en els mitjans digitals serà l’eix central de les innovacions al 2008. Però sóc molt escèptic que realment sorgeixin iniciatives de periodisme ciutadà que canviïn la relació periodista-audiència, que busquin la seva col·laboració activa i ajudin a millorar la qualitat dels productes periodístics.

La nova CCMA va presentar a finals d’any la renovació del seu portal de notícies, rebatejat crípticament com a 3cat24.cat (jo seguiré arribant-hi picant noticies.cat), amb la participació dels usuaris com a principal aposta. És una iniciativa sense precendents entre els mitjans digitals catalans, agossarada i completa, però per madurar i generar continguts de qualitat necessitarà una implicació més activa per part de tota la redacció. La recent incorporació de la Karma Peiró, que té experiència contrastada en generació de dinàmiques participatives (a En.red.ando primer i aquest últim any a La Vanguardia) és un bon començament i ja està fent el que cal perquè tot plegat funcioni: tenir contacte directe amb els usuaris que contribueixin (per agrair-los l’aportació i suggerir-los com millorar-la) i recomanar les aportacions més interessants. Però poden anar més enllà: suggerint temes als usuaris, col·laborant amb ells per aprofundir en les notícies que dónin més de si. Ara mateix, “elmeu3cat24” sembla un espai massa aïllat de la resta del portal, tot i que tingui presència en portada.

El que no m’agrada gens és el que acaba de presentar La Vanguardia: un concurs per triar un president virtual amb el ganxo de 8.000 euros pel guanyador i una única intenció, guanyar diners a costa dels usuaris, que han de pagar 0,90 € per cada “vot” virtual enviat per SMS (”com més enviïs més possibilitats tens de guanyar”, recorda el web) i fer 3 clicks per arribar a cada pàgina del concurs, recorrent “habitacions” del palau presidencial per tal de donar més impressions de pantalla per als banners publicitaris. En un moment en què es plantegen idees agossarades (i un pèl utòpiques) com un debat online obert dels principals candidats a les eleccions espanyoles amb els internautes, la proposta de La Vanguardia és una caricatura del protagonisme dels ciutadans a Internet.

Els blocs de ciutadans en mitjans digitals són una altra opció participativa. Ja existeixen des de fa dos anys a Vilaweb (oberts a qualsevol subscriptor de MésVilaweb) i menys d’un any a La Vanguardia i El Periódico (per invitació, en aquests casos). Vilaweb en fa un ús intel·ligent, destacant en portada els articles més interessants publicats als blocs. La Vanguardia els té massa amagats, al final de la llista de blocs de periodistes. I El Periódico ha optat de moment per convidar a membres d’ONGs catalanes arreu del món a participar. Una perspectiva molt enriquidora, però també molt amagada dins del web.

Des que Vilaweb va posar a Internet el vídeo de la xerrada de Josep Gifreu i Joan Manuel Tresserras sobre l’espai català de comunicació, he estat donant voltes al concepte, revisitant-lo per tractar de veure què cal fer perquè es consolidi. El congrés sobre “Cultura i identitat catalana a l’era digital“, celebrat recentment a Londres, em reafirma en la resposta: Internet és ara com ara el mitjà de comunicació on més vitalitat té la creació d’espais estables per la cultura catalana. M’agradaria poder haver-hi estat i espero poder llegir les conclusions i ponències! De moment, ens hem de conformar amb els resums i les reaccions a la blocosfera, plenes d’entusiasme.

El recentment publicat Informe de la Comunicació a Catalunya 2005-2006 (disponible en PDF) dibuixa un panorama preocupant en la resta de mitjans de comunicació. El professor Gifreu també ho va subratllar en la seva conferència: la presència cada vegada més gran dels grups de comunicació espanyols, fins i tot en la televisió local; la fragmentació del mercat català en territoris gairebé estancs; la manca de compromís dels grans grups de comunicació catalans amb l’espai comunicatiu propi… L’espai català de comunicació, per tant està en una situació molt fràgil. “Nosaltres som el problema”, va emfatitzar el professor, autor del llibre La pell de la diferència.

I nosaltres som la solució, semblava respondre-li el conseller Tresserras en la seva intervenció, intentant no deixar-se endur pel pessimisme. Tresserras no va concretar molt en la seva proposta de polítiques de comunicació, però va marcar les línies mestres: ajuts per fomentar la qualitat, no la quantitat i la supervivència de la “cultureta”; la producció cultural catalana ha de ser exportable per sobreviure, convertir-se en un producte de consum normal, no només per a “resistents”; TV3 ha de ser un aparador dels productes culturals catalans i cal convèncer els altres mitjans catalans perquè també ho siguin. Subscric aquesta perspectiva: en el camp dels mitjans digitals, em sembla més adient la subvenció de projectes d’innovació que els ajuts automàtics. Caldria, però, establir prioritats per fomentar projectes en àmbits amb dèficit de continguts en català, i mecanismes més rigorosos per al seguiment de l’acompliment dels projectes presentats, a la recerca de la qualitat que defensava el conseller.

Jo, que sóc de caire optimista, veig símptomes positius en iniciatives com la cooperativa Cultura03, que edita revistes en català líders d’audiència com Sàpiens o Descobrir Cuina [espero que el conflicte amb la revista Altaïr sigui una relliscada aïllada], o el Grup Comunicació 21 amb la revista Benzina i el portal Cultura21.cat. “L’espai català de comunicació està ple de buits, a l’espera que algú amb iniciativa els sàpiga omplir”, explicava l’Àlex Gutiérrez en una entrevista al diari digital del Postgrau de Periodisme Digital de la UOC (una publicació feta pels estudiants cada any només durant el mes de juliol).

L’espai virtual català

Dins de l’espai català de comunicació, fràgil i fragmentat, hi ha un espai molt més ben definit i robust: l’espai virtual català a Internet, aquell format per totes les pàgines web en català i construït pels enllaços entre elles. L’avantatge de la virtualitat és que no està tan condicionada per les fronteres administratives i econòmiques dels territoris. Mentre els Països Catalans són encara una entelèquia política, els internautes catalans han aconseguit crear un espai a la Xarxa que és accessible a tota la comunitat lingüística, quelcom que pocs mitjans de comunicació tradicionals poden fer fora d’Internet. Acabo d’escriure un petit article sobre això per a l’últim volum de l’obra Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans d’Enciclopèdia Catalana (no podiar estar-me de dir-ho, em fa molta il·lusió!).

El domini .cat va ser la culminació simbòlica de la construcció de l’espai virtual català. Vull fer-me amb el llibre Nació.cat de Saül Gordillo per reviure la crònica dels fets. El .cat és un símbol que no seria res sense una comunitat virtual al darrera, que s’ha format en poc més d’una dècada gràcies a projectes que unien com Vilaweb, Softcatalà, el recull de més de 40.000 webs en català a l’Open Directory Project, servidors de blogs com Bloc.cat, serveis com Poliblocs… i a la vitalitat dels internautes, que ha convertit la blocosfera catalana (sobretot en l’àmbit polític) en una de les més actives, amb un arrelament local difícil de trobar en llengues com l’anglesa: les Terres de l’Ebre (més sobre l’Ebresfera), Terrassa, Sant Boi i Tarragona fan trobades de blocaires, en carn i ossos. Fins i tot l’Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya i blocaire, en parla, de la vitalitat de la blocosfera catalana (a banda del llibre del Saül, també teniu dades molt interessants sobre aquest fenómen en aquest informe de la Mercé Molist).

El problema de l’espai virtual català és que no sabem ben bé quina és la seva demografia: quants internautes catalans naveguen principalment en català i no prefereixen recórrer a webs d’altres espais virtuals (castellà, anglès). La clau és, novament, tenir una oferta de qualitat en català i una adequada promoció d’aquesta oferta. I hi ha molts sectors, sobretot en el comerç, en què el català encara és minoritari, com demostra el baròmetre de la WICACC. Un altre baròmetre, el de la Comunicació i la Cultura promogut per la Fundació ESCACC, oferirà en els propers mesos les primeres dades sistemàtiques sobre els hàbits de consum cultural a Catalunya i, en menor mesura, al País Valencià i les Illes. Segur que ens serviran per prendre consciència del “nosaltres” a qui apel·lava Gifreu: si volem una nació catalana, hem de treballar plegats per normalitzar l’espai comunicatiu català. Sembla que a Internet ho estem fent bé, però queda molta feina per fer: els productors, produïnt qualitat; l’administració, recolzant-la de forma intel·ligent; els consumidors, triant conscientment. Una estratègia que pot començar a la Xarxa, on tenim una bona massa crítica, per acabar recuperant els espais de la vida quotidiana fora d’Internet.

Escric aquestes línies quan encara no estan actives les webs amb el .cat. La demanda en les primeres hores de vida del nou domini ha desbordat el procés de comprovació (la primera fase està oberta només per entitats culturals i públiques catalanes) i s’ha endarrerit l’activació. En una nació sense estat, els petits símbols tenen una màgia apassionada. En un moment en què les reivindicacions del nou estatut sofreixen cada dia que passa en la comissió del congrés dels diputats una retallada anunciada, tenir domini propi és una alegria que cal assaborir.

Val a dir, però, que el .cat tampoc és una solució perfecta per a la presència catalana a la Xarxa. Podríem dir que és la millor de les solucions possibles en un context polític en què el dret a l’autodeterminació dels pobles és un tabú. Ja se’n va parlar força quan es va aprovar el domini: la solució ideal i demanada per unanimitat pel parlament de Catalunya ja al 1996, seria la creació del domini .ct, un domini territorial basat en els codis UNESCO. Els precedents de dominis no associats a estats, que n’hi ha, són principalment illes i colònies d’ultramar.

El domini .cat és una tombarella estratègica àgil, fàcil de païr pel govern espanyol del PSOE, que reconeix i dóna visibilitat a Internet a la comunitat cultural catalana. És molt, però és una solució similar a la del preambul del projecte d’Estatut: sense validesa jurídica. Tanmateix, potser tot ha de seguir el seu ordre lògic d’esdeveniments i fins que no siguem un estat no tindrem domini territorial a Internet. Si aquest ha de ser el camí, encara ens queda força estona, així que vaig a gaudir de la màgia del .cat, de la il·lusió de veure com s’estén com una taca el domini en aquest raconet de planeta. Nosaltres ja fa temps que sabem que hi ha una Internet catalana. Ara, per fi, ho sabrà el món.